Dinars de feina

La gent important diu que té dinars de feina quasi cada dia. La gent com vostès o com jo diguem només que la feina ens fa dinar fora de casa quasi també cada dia. El resultat seria pràcticament el mateix, si no fos que, a més de canviar de plats, els que fan dinars de feina van canviant també la gent amb qui dinen. Dilluns, amb un client important. Dimarts, amb el representant d'una empresa. Dimecres, amb els caps de les diferents seccions... Normalment, els resultats d'aquests dinars són tan poc concrets com els que fem la gent com vostès o com jo, però com que tradicionalment es considera que els dinars de feina es fan també en hores de feina, acostuma a pagar-los l'empresa. Els plats solen ser més bons, els restaurants més cars i més lluny del lloc de treball, la sobretaula més llarga. “Aquí es menja molt bé”, diu algú tot just acabats de seure perquè vol contribuir a trencar el glaç. Després, també per contribuir a trencar el glaç, algú sol parlar del que van menjant, mentre mengen. Abans, quan arribava l'hora de fer el cafè i la copa, algú acostumava a encendre un cigar. El glaç ja s'havia trencat: era el moment dels copets a l'esquena i de començar a parlar de negocis. Llavors, començava la feina de la mateixa manera que en els dinars de la gent com vostès o com jo, també perquè l'horari de la feina ho mana, tots acabem anant de pressa a pagar a la caixa. Abans, potser també algú ha parlat del menjar o ha convidat a sortir a fora a fumar una cigarreta. Però no ho ha fet per trencar cap glaç, sinó amb la voluntat d'afegir-n'hi. Tot i que, molt sovint també, en aquests dinars el glaç no es trenca mai perquè hi ha massa altres coses que estan trencades.