La dimensió Laporta

En la passada campanya per les eleccions catalanes, i després de resistir-s'hi molt, Joan Laporta va accedir a participar en la porra dels candidats sobre els resultats del 28-N. En posar-s'hi va pronosticar catorze diputats a Solidaritat Catalana per la Independència. “Però què fas, Jan? Que no veus que fotràs el ridícul?”, va intentar dissuadir-lo un membre destacat del seu equip. I Laporta es va indignar. Creia fermament que el seu resultat es mouria en aquells paràmetres. Però recordem que va obtenir quatre diputats.

Pocs mesos abans, el seu candidat a la presidència del FC Barcelona, Jaume Ferrer, va passar un dels pitjors tràngols de la seva vida durant la nit electoral del 13-J al Camp Nou. Va quedar quart, i això que ell havia confiat cegament en Laporta i el seu diagnòstic: que les opcions de guanyar eren molt importants.

Perdre el món de vista és greu. Però endinsar-se en una dimensió desconeguda d'on no se sap si se sortirà, això és encara més preocupant. L'expresident del Barça corre el risc de perdre's com a capital polític i de país. I ara, amb ell, una Esquerra que també navega desorientada tot buscant el seu espai. Necessiten oxigen, però a quin preu? Joan Puigcercós, malgrat estar teòricament en retirada, no se'n pot inhibir. El candidat a l'alcaldia de Barcelona, Jordi Portabella, té uns objectius personals i electorals legítims, però sabem realment en quina dimensió pot estar endinsant el seu partit i el seu projecte polític? Jo no. I amb Laporta i ell, ja som tres.