Articles

La contra

Un Txèkhov clandestí

L'Espai Brossa entafora a l'escenari la cabina d'un vaixell a la deriva per dur a port el projecte de fa 30 anys de presentar un conte de Txèkhov a escena

En un vaixell naveguen un mariner, un camperol i un príncep, supervivents de la guerra russo-japonesa el 1905. Estan malalts però confien que podran deixar d'escopir sang (tenen tuberculosi) quan abandonin el vaixell. La seva Ítaca no arribarà mai perquè, en realitat, la nau navega fent cercles a l'espera que tots morin i que, després del cataclisme bèl·lic, no arribi ara una pandèmia a la planura de l'estepa. Txèkhov va imaginar aquest viatge a la mort i el va transformar en un conte. No li va donar forma teatral. En canvi, el director Francesc Nel·lo va tenir clar que la narració estava condemnada a pujar a escena: Gusev, un conte de Txèkhov. Ha trigat 30 anys. Ell, com Moisès, ha hagut de deixar el projecte (que havia ofert a teatres de gran calat) perquè sigui un avantatjat alumne seu de l'Institut del Teatre, Jaume Villanueva, (“Em motivava molt sentir el «què va, què va» que mastegava Villanueva desaprovant-me, mentre feia la classe”) que dugui la nau a port. Ha estat en un racó semiclandestí de Barcelona com l'Espai Brossa, on també han tingut parada Jean Genet o Rimbaud. Olors de pixat, suors i mal alè que obvia les normes d'urbanitat, si convé. El vaixell arrenca avui i navegarà fins al 10 d'abril sense sortir del carrer Allada Vermell.

El Txèkhov crític amb la mandra semiaristocràtica que llueix al Lliure amb la posada en escena de Les tres germanes dirigida per Carlota Subirós té ara una cabina incòmoda dalt de l'escena, al Brossa. Si al Lliure la paret escrostonada evoca una Rússia senyorial en crisi, sense ideals i amb l'engany com a moneda de canvi, al Brossa la trobada és al punt mort: acaben ajudant-se i oblidant les distincions, les llengües que saben i les lliçons de piano. La natura supera l'home una altra vegada. L'acompanya un piano que evoca la Rússia aristocràtica alhora que reforça l'estat dels protagonistes dissortats. El treball de Subirós, estranyament naturalista per la seva carrera de directora mestissa de disciplinrs, referma la història amb unes interpretacions notables: des d'Alba Pujol a Roser Camí i Mia Esteve, fins a Víctor Pi i Xavier Ruano. Subirós dóna tres tocs propis,a part de concentrar les quatre escenes en una de sola de quasi dues hores que passa àgilment: la cortina que separa les escenes circula misteriosament en continuïtat; aconsegueix que nevi en el segon acte dins de la sala d'estar i provoca que els personatges interpel·lin el públic mirant-lo fixament cada cop que hi ha una referència al futur, a les generacions del segle XXI que no saben com les consideraran. També el TNC evoca a la Rússia benestant i avorrida amb Un mes al camp de Turguénev. Un treball de Josep Maria Mestres correcte amb un segur Carles Martínez i una Sílvia Bel que no excel·leix com quan va ser la Colometa de Rodoreda, de fa uns anys. Per poc, aquest conte negre de Txèkhov no coincideix amb una altra dramatúrgia a partir d'un conte que parla de l'acceptació de la mort i la frustració de la soledat (La mort d'Ivan Ilitx de Dovstoiekvsi, dirigida per Oriol Broggi) presentada en un altre espai clandestí de la ciutat, les voltes de la Biblioteca de Catalunya.Villanueva s'ha armat amb fusta teatral. Té tres ceps com són Marc Torrents (fill del recentment desaparegut Pep Torrents), Manolo Peña (de Mario Gas i Vicky Peña) i Boi Pera (de Joan Pera). Encara hi ha genètica escènica com Nausicaa Bonnín (filla d'Hermann Bonnín, director del Brossa) per a noves aventures amb Villanueva, amant de la clandestinitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.