Té sentit, la vida?

Si busco “el sentit de la vida” al Google, en català, obtinc més d'un milió i quart d'entrades. En anglès els resultats superen de llarg els quatre milions. Aquesta comprovació d'estar per casa confirma el que ja sabíem: que això del sentit de la vida ens preocupa una mica. Però el meu filòsof de capçalera em diu, i me'l crec, que preguntar-nos pel sentit de la vida no té sentit.

“A la pregunta de qui som, d'on venim i cap on anem acostumo a respondre que sóc jo, vinc de casa meva i hi torno”, afirma el francès André Comte-Sponville (1952). La boutade pretén fer-nos entendre que la pregunta és desencertada. “Que els grecs no se la fessin mai ja fa sospitar que està mal plantejada. Si el sentit de la vida fascina tant els nostres contemporanis és perquè la qüestió és confusa”.

Vaig descobrir Comte-Sponville fa deu anys amb el llibre La felicidad, desesperadamente (Paidós) i va ser un moment epifànic. Des d'aleshores que llegeixo, faig meva i cito cada dos per tres l'obra d'aquest autor (el seu últim llibre és El placer de vivir, també a Paidós). Porto sempre a mà les reflexions de Comte-Sponville: no se sap mai quan necessitarem una dosi de filosofia per tirar endavant. N'hi ha que, llegint-lo, han desistit de suïcidar-se.

La paraula ‘sentit' és polisèmica: pot fer referència a un dels cinc sentits, al significat d'una cosa o a l'orientació, la direcció, l'objectiu. Quan ens preguntem pel sentit de la vida, tant ens estem preguntant què vol dir la vida com quin objectiu té. En qualsevol de les accepcions, el sentit “no és mai on som nosaltres, només existeix fora de si mateix”, explica el meu filòsof (amb exemples que no caben aquí). El sentit de la vida tan sols es troba fora de la vida. Per tant, “només els qui creuen en una altra vida es poden preguntar pel sentit de la vida”. Els ateus o agnòstics val més que tinguem present que hi ha vida abans de la mort, i que la vida no és cap enigma a resoldre: simplement l'hem de viure. “Hem d'aprendre a estimar la vida, fins i tot si no té sentit. La vida és un objectiu en si mateixa”, sosté Comte-Sponville.

“No estimem els nostres fills perquè tinguin sentit: una persona no significa res. Però la nostra vida adquireix sentit justament perquè els estimem. El que importa no és el sentit de les coses, sinó l'amor. És l'amor el que dóna sentit a la vida”. L'autèntica pregunta és, atenció, “si som capaços d'estimar-nos la vida”. I la vida és com és: curta, dolorosa, fràgil, mortal. Com canta un altre dels meus mites de capçalera (no en tinc pas gaires més), es tracta d'aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.