El millor cafè

A Itàlia és inevitable entrebancar-se amb un cafè excel·lent. A la resta del món, és impossible trobar un bon cafè a l'atzar. Vet aquí l'èxit del Nespresso. Mediocritat essencial: no emociona, però estalvia disgustos.

Barcelona mai no ha estat una ciutat de bons cafès. L'excepcionalitat és (i ha estat) escassa i discreta. Per a un pagerol de comarques ja pot ser difícil trobar el Zurich a la plaça de Catalunya. I ja es pot considerar una gesta descobrir el Mesón del Café, amagat al carrer Llibreteria, a pocs metres de la plaça de Sant Jaume, de baixada cap a Laietana. El va fundar el 1909 Eudald Romagosa. El 1953 hi va arribar Antonio Peligros, nascut el 1930 a Córdova. Avui és ànima i propietari, d'ençà del 1980, quan Joan Romagosa, fill del fundador, li va traspassar el negoci a la família Peligros.

Miquel Oller, barista expert i sol·lícit que hi treballa des dels 14 anys, i Montse Peligros, hi fan el millor cafè de Barcelona: suau, aromàtic i corpulent. Addictiu. Té quatre secrets: una depuradora per a l'agua; la neteja freqüent de la cafetera; el molinet amb el grau just de mòlta, i la matèria primera, la barreja especial de l'Antonio, preparada des de fa trenta anys per Cafès El Magnífico. Salvador Sans el torra cada dia, a tocar de Santa Maria del Mar, just als baixos de la casa on va morir Joan Salvat-Papasseit. En gasta vint quilos cada setmana. Fins als Jocs Olímpics, seixanta quilos setmanals. Fins al 1992 al barri, hi havia quatre bars. Ara n'hi ha un fotimer. Antonio Peligros havia fet dos mil cafès diaris; un miler fins que Barcelona es va posar guapa. Si un dia en fa tres-cents, fa la visita a la catedral.