Per a què serveix, un poema?
Avui fa una setmana em van convidar a xerrar sobre poesia en una escola, petita i modèlica, de l'interior del país. El centre, que va iniciar la seva activitat ara fa cinc anys, ocupa una caseta d'aquelles que en diuen aparellades. De fet, és pràcticament l'última casa del poble. Davant té un esplèndid camp de blat, que en aquesta època de l'any fa goig, amb aquell color torrat que asserena la mirada (sempre que en veig un, penso en els rostolls del poema Sensació, de Rimbaud, i em ve com un pessigolleig al peu).
Vaig començar la xerrada recordant una experiència pròpia de fa més de trenta anys: un concurs literari, convocat a la meva escola, el premi del qual era una rutilant bicicleta de cros. Tot i posar els cinc sentits en el meu text, no vaig aconseguir el premi. Vaig quedar finalista. Jo vaig escriure un poema la mar de florit sobre la mar. Manuel Liria –un noi del poble veí que, a desgrat del cognom, no anava amb el lliri a la mà– en va escriure un que es titulava El vent i el romaní. Va guanyar el poema més autèntic. Jo, a la platja, amb prou feines hi anava un o dos cops l'any. El noi de Sant Llorenç cada dia sentia el vent a la cara i podia arrencar una mata de romaní sempre que li vingués de gust. Explicava als alumnes de l'escola que el fet d'escriure ha de sorgir de la necessitat. I que, mirar-ho de fer per obtenir-ne un resultat concret, no serveix de res. Jo no coneixia prou la mar, i, doncs, els meus versos naixien morts. “Escriviu sobre allò que coneixeu. No feu versos bonics i prou”.
Molts anys després d'allò, quan ja començava a guanyar-me la vida escrivint, vaig aconseguir un premi de poesia marinera a Vilanova. ¿Com s'entén? ¿M'havia enamorat del mar, en aquest temps? No, però havia après a fer sonar una mica millor l'instrument literari. “Segona lliçó: si mai heu de parlar d'una cosa que no coneixeu prou, com a mínim apreneu a dominar la llengua i els recursos retòrics.” Els nois reien. “Però, a veure, ¿quina funció trobeu que fa, un bon poema?”
Un poema –i ja pot ser bo!– no ens serveix per reparar l'aixeta que degota. Ni per arribar a final de mes (la poesia és incompatible amb l'obtenció de diners). Només sabem que, des del moment que uns versos autèntics han absorbit la nostra atenció, llavors ja no ens en podem estar mai més. A partir d'aquell instant d'anunciació, la lectura de poesia s'integra en la nostra vida, per fer-la més densa, més conscient, més rica.
Va parlar una noia: “Jo, per exemple, quan veig ginesta al bosc, penso en aquell poema que diu: «La ginesta altra vegada...»”. Maragall, és clar! A mi, doncs, em ve al cap el poema d'Espriu cantat per Raimon: “Ara digueu: la ginesta floreix...”. Per tant, la bona poesia ens és útil per prendre consciència de les coses, per fer-les encara més reals. A mi –els vaig aclarir– només m'interessa la poesia que ens acompanya. Vinyoli va escriure: “Vàrem emprendre un llarg, difícil, / perillós camí. I estimàvem les coses / –fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les” (molts dels alumnes se sabien de memòria el poema Joc, del mateix autor; ja he escrit que és una escola modèlica). “Ara substituïu la paraula amor per la paraula poesia. També la poesia pot tractar de tot: de la neu i del fang (l'immaculat i el més brut); de la rosada arran d'herba i de les estrelles inabastables; tot. També la poesia és una ascensió lenta, que no acaba mai. Però, al cap i a l'últim, ens serveix per anostrar-nos les coses.
I ens proporciona imatges perdurables, que ja no ens abandonen mai més. Objectiva emocions. Ens interpel·la. Ens fereix (el poema –va deixar escrit William Carlos Williams– són unes tisores obertes). Potser no vam arribar a conclusions definitives. Però vaig tenir la impressió que molts d'aquells nois ja eren víctimes del dolç verí que jo intentava definir.
