Opinió

Revolució? No feu riure

Quan un humorista com Tom Sharpe es remet a la revolució francesa a l'hora de comentar els avalots que hi ha hagut a Londres, no sabem si li hem de fer cas o si ho ha dit just for laughs. Pensar que uns lladregots de televisors de plasma són l'antecedent d'alguna cosa grandiosa és molt exagerat, seria com si descobríssim que un lacai de Maria Antonieta li va robar uns coberts de plata i el situéssim en l'origen del procés que va conduir a la guillotina un grapat de nobles testes. Les causes remotes i pròximes de la revolució francesa són tot un subgènere historiogràfic, però ningú no passa per alt el paper d'unes idees noves que s'escampen durant tot el segle XVIII i que per aquí en solem dir Il·lustració. Ara aneu a buscar alguna cosa semblant a l'Encyclopédie en els prestatges de la llibreria on s'amunteguen saramagos, chomskys i l'Indigneu-vos de Stéphane Hessel. Desenganyeu-vos: teniu cita amb el callista, no amb Robespierre. Però a vegades el pànic adopta la forma de l'esperança, i això és el que està passant ara a Europa. Els nostres avis tenien més problemes que nosaltres, més hores de treball, menys esperança de vida; però menjaven un pa més bo i sabien veure l'ampolla mig plena. Avui dia ens enfonsem a la primera, i anem del tot errats. Estem descobrint que concedir drets no fa que la gent sàpiga per ciència infusa quins són els seus deures i que cal recordar-los-ho cada dia; ens pensem que el subsidi és un dret adquirit de per vida, i no un incentiu conjuntural; creiem que societat oberta és sinònim de país sense fronteres, i hem oblidat que el preu de la llibertat és la vigilància perpètua. I ens fa tanta mandra tornar a refer el camí que preferim pensar que vindran els jacobins o els bolxevics i ho solucionaran tot amb un gros capgirament de truita. Però no serà així. Deu anys després de la presa de la Bastilla, arriba Napoleó amb ganes de menjar-se tots els estats veïns. La caiguda dels tsars culmina amb un teló d'acer a mig món. Les revolucions serveixen per desencadenar forces que, un cop trobat el règim polític capaç de canalitzar-les, engendren imperis. A hores d'ara Europa, no somiem, és una terra eixorca que no està en condicions d'alliberar-se ni dels seus propis temors i autoodis, ni encara menys de llançar-se a conquerir res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.