Víctimes de la crisi

Fa cent dies que es van constituir els ajuntaments i la dels diners no és l'única guardiola que s'ha trencat. Badalona i Salt són exemple d'un altre tipus de tisorada igual d'esmolada: la que retalla els drets de les persones. Les èpoques de pobresa sempre són riques en pors. Per això una de les primeres víctimes de les crisis és l'hospitalitat. El pou negre de la recessió que ens ha fet més endeutats ens ha fet també més atemorits. I si tens por de perdre la feina que et porta el pa a casa, és normal que puguis tenir-ne de qualsevol cosa, fins i tot dels bancs públics que l'Ajuntament ha fet desmantellar a Badalona o de les fonts que han deixat de rajar a Salt. Diuen els governants que l'objectiu és frenar l'incivisme dels qui converteixen els bancs en un catre de franc o dels qui aprofiten els dolls de l'aigua municipal per rentar-se els peus, i mentre ho diuen als seus ulls hi veus la por. La por a l'extrema dreta, que és ara que tots ens estrenyem el cinturó quan es fa milionària en vots. Però la solució contra els abusos no hauria de ser prohibir-ho tot.

Retirar els bancs del carrer perquè algun incívic hi jau nit i dia és com prohibir la música perquè n'hi ha que la posen massa forta. I tancar l'aixeta de les fonts no és només resoldre un problema, és sobretot perjudicar la gent que sempre n'ha fet un bon ús i no té cap culpa dels excessos d'uns pocs. Posar ordre al carrer és una obligació dels que manen, però prescindir dels bancs que tota la vida havien proporcionat repòs als jubilats o tancar les fonts que feien servei a l'assedegat també és una mena de claudicació davant els mals costums forasters.