LA COLUMNA
En nom de la pàtria i de la màtria
Gila ho tenia molt clar:
un país és una nació a la qual els militars li diuen pàtria
Bullen la patrie i la patria. Ho escric en minúscula, tot i que a França i a l'Argentina aquestes paraules les pronuncien amb una majúscula elefantíaca. Els mítings de Sarkozy contenien apel·lacions a la pàtria embolicades amb discursos xenòfobs i un mar de banderes franceses. A l'Argentina, l'afer YPF ha encès el populisme fins
a límits delirants. El Congrés va aprovar la llei d'expropiació amb un esclat de banderes, crits de grada futbolís-
tica i llàgrimes d'orgull patriòtic.
Va ser el 1937 quan el primer govern de Burgos va fer posar a les casernes de la Guàrdia Civil la llegenda Todo por la Patria sobre un fons de la bandera espanyola. Aquest lema és com una selectiva carta blanca: ells, els guàrdies civils, poden fer i desfer
si és en nom de la pàtria. Aquesta pàtria et queia al damunt en forma de dictadura i d'una retòrica ultraespanyolista que avui torna a manifestar-se sense rubor. Ni tan sols la Dolça Catalunya, pàtria del meu cor pot amorosir una paraula que provoca urticària. La mare pàtria és una aberració etimològica. Si fos mare de debò, seria màtria i, si fos de debò maternal, seria tendra i no serviria d'excusa per portar els fills –“els enfants de la Patrie”– als fanatismes i a la guerra.
Què és la pàtria? Miguel Gila ho tenia molt clar: un país és una nació a la qual els militars li diuen pàtria. L'abús de les banderes flamíferes i els discursos botits de demagògia aprimen el pensament fins a formes primàries en què paraules pretesament solemnes com pàtria es converteixen en mots porqueria. M'agradaria saber què en pensen de la pàtria els soldadets de l'exèrcit espanyol, format majoritàriament per peruans, colombians, equatorians, etc., quan juren donar fins a l'última gota de la seva sang per una bandera i una pàtria que els paga un salari més aviat escàs perquè els espanyols de naixement no hagin de fer la mili.
