La columna
La senyera amunt i avall
El símbol del país va ser invisible durant 37 anys
Quan demà un nou tsunami de senyeres envaeixi carrers i places, ningú no podrà creure que aquest símbol essencial del país hagués estat prohibit i invisible durant trenta-set anys. Però així va ser de 1939 a 1976, tot el temps que va durar la dictadura del general Franco. Jo em vaig haver de fer gran veient endreçada al fons del calaix la senyera que en un altre temps els pares penjaven al balcó els dies de festa. Només un cop, en una anada a Perpinyà, vaig poder veure onejar al vent, per primera vegada a la vida, aquell drap amb quatre barres que aquí havíem de tenir amagat enmig de les flassades. Va ser, per fi, l'11 de setembre de 1976 –demà farà trenta-sis anys– quan vaig poder treure la pols de la bandera domèstica, fer-la lluir al sol del meu carrer i, envoltat de ciutadans que enarboraven senyeres com la meva, celebrar la Diada en un acte públic, no autoritzat però tolerat.
Això de les banderes prohibides ve de lluny. L'11 de setembre de 1714 –demà farà 298 anys–, després de la rendició de Barcelona a les tropes de Felip V, totes les banderes oficials de la ciutat i de la Diputació General de Catalunya, en nombre d'una cinquantena, van ser recollides i portades a Madrid, on van arribar el dia 15. Lluís Domènech i Montaner, en el llibre Ensenyes nacionals de Catalunya, reprodueix aquesta crònica del fet: “Luego que tuvieron juntas las banderas y estandartes con otros tantos soldados a caballo, trayendo una cada soldado, las llevaron al duque de Berwick. El duque remitió luego a Madrid las banderas, que fueron colocadas en el templo de la Virgen de Atocha, y poco después no se vieron más.”
I així ha anat succeint, al llarg de la història: de tant en tant alçàvem les senyeres “y poco después no se vieron más.” Però les hem tornat a aixecar, un i altre cop, amb la mateixa tenacitat amb què Sísif empenyia cap amunt la pedra que sempre rodolava i tornava a caure. També a nosaltres, cada cop que la pugem, ens la tornen a tirar rostos avall. Tant se val; també El cant de la senyera de Maragall va ser prohibit i pensem que potser vindrà un dia en què de debò, com volia el poeta, “alçarem una senyera que ens farà més triomfants”.
