Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

De la tecnologia i dels seus usos mentals

A casa meva, el telèfon va entrar amb el pla de democratització que havia engegat el president Valéry Giscard d'Estaing, el qual, tot i ser d'aristocràtica aparença, havia volgut que el més gran nombre possible de famílies de França tinguessin accés a les telecomunicacions dels anys setanta. Les primeres setmanes, tot i ser ja un preadolescent, de seguida que sonava el nostre aparell (amb aquells drings com de sirenes de bombers) em precipitava per tenir l'honor de despenjar. No sonava gaire sovint, les famílies humils necessitaven temps per integrar-se a les xarxes de possibles corresponsals i gairebé sempre eren companys dels meus germans grans (que s'expressaven en francès) o alguna administració (que s'expressava en francès). Un dia, vaig sentir, a l'altra punta del fil màgic, una veu masculina que parlava sense que entengués res del que deia. Estranyat, vaig balbucejar per demanar-li de repetir, però vaig continuar no entenent res. Em parlava en una llengua desconeguda. El meu pare, de la seva butaca estant (érem diumenge i el meu pare solia passar els diumenges confortablement embutacat), va intervenir: «Què passa?» i li vaig respondre alguna cosa com: «Ho sé pas, comprenc pa' re al que diu» i va ser aquí, que, amb l'orella enganxada a l'auricular, vaig sentir que la veu em deia: «Però què dius? Sóc en Josep!» Sí, era en Josep, el meu oncle Josep, de Cassà de la Selva.

Em van caldre bastants anys per superar la vergonya de no haver entès algú que em parlava català, per no haver detectat que era català (recordo que em va semblar que devia ser rus o grec). Vaig ser víctima d'un context sociopsicològic molt particular, ja que, fins llavors, mai no havia sentit ningú parlar en català al telèfon. Ni tan sols, és clar, a la televisió (recordo als lectors distrets, per si de cas, que en aquells anys no existia cap televisió al món que emetés en català). El telèfon era una màquina que servia per parlar francès. Sí, em van caldre molts anys per superar la vergonya de no haver identificat la meva llengua materna. Tot és qüestió de context i d'allò que en fem. El 1942, Aldous Huxley va dedicar un assaig, The art of seeing a, com diu el títol, l'art de veure. En aquell llibre, explica com la visió passa per tres fases: sensació (veiem llums i colors), selecció (separem aquestes llums i aquests colors, en un procés a l'encop físic i psicològic), i percepció (podem anomenar allò que tenim sota els ulls). Es podria resumir aquests tres estadis, si fa no fa amb tres verbs successius: veure, destriar, mirar. L'oïda deu funcionar igual i, doncs, aquell dia, vaig sentir sons però el segon estadi de l'operació, la selecció, no es va operar, perquè no havia conegut aquesta experiència vital tan banal: sentir la meva llengua passar per un canal de tecnologia avançada. Estem més o menys condicionats, tots, i costa, a vegades, arribar a saber que les llengües són arreu i que totes poden parlar de tot, i ser parlades per tothom, i que totes poden ser conduïdes per tots els canals tecnològics existents i per descobrir. Estem condicionats, però, evidentment, no tenim cap raó d'acceptar aquests condicionaments, que no tenen res de natural, ni d'inevitable, ni de saludable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.