Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Les cançons d'enyorança com a arma de combat

D'entre les més de dues-centes llengües que es parlen a la República Democràtica de Congo (l'antic Zaire), sols quatre, a més del francès oficial, tenen l'estatus de llengua nacional: el suahili, el kikongo, el lingala i el tshiluba. Aquesta darrera, també anomenada luba-kasai o luba-lulua, és la llengua pròpia de l'ètnia luba del Kasai (que no s'ha de confondre amb els luba de Katanga, també al Congo, que parlen una altra llengua). Els luba del Kasai han desenvolupat un gènere poètic i cantat molt particular, anomenat Kasàlà i que el professor de literatura oral congolesa Adrien Munyoka Mwana Cyalu va definir com «una expressió poètica, genealògica, identificadora, glorificadora i exaltant de l'home i del seu grup social». Segons ell, el mot kasàlà vindria de kusàla, un verb que significa «fer un tall a la pell» i, per extensió, «vacunar». Real o no, aquesta etimologia mostra que la funció reservada al kasàlà té a veure amb la persistència de la memòria i amb la seva utilitat.

El kasàlà funciona per empatia entre el compositor i els oients, entre els oients col·lectivament, i entre tots aquests i els esperits o amb Déu (segons l'opció religiosa, animista o cristiana, dels diferents grups), que també gaudeixen molt de l'escolta d'una bona interpretació. I si la interpretació no és bona, els espectadors seran els primers a queixar-se en veu alta, amb diverses imprecacions, entre altres «Tùfikìshà ku mbèlu», que significa alguna cosa com «porta'ns a casa», és a dir «fes-nos sentir que fem part d'un mateix grup».

La llarga enumeració de noms propis, reals o llegendaris, que fan part integrant d'aquests poemes cantats no és en cap cas un preludi avorrit a l'acció sinó el recordatori sensible de persones, l'evocació de les qual és suficient per despertar emocions diverses. Si puc atrevir-me a fer un paral·lel molt arriscat, podria ser com la nostàlgia que desperta l'escolta de noms de ficció de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. No cal que ens torni a explicar la història de Patufet, el nom sol ja pot fer aparèixer una emoció i fer surar la flaire d'una col sota la pluja... Aquesta emoció particular, aquest sentiment d'enyor, és precisament l'emoció que el kasàlà té la missió de despertar i enfortir. Anomenat majinga, aquest enyor és, de fet, un motor, pensat per provocar reaccions col·lectives o individuals. El kasàlà pot ser de dol, de joia o de combat. En els tres casos el majinga induït per l'escolta del cant incita els oients a actuar i, en temps bèl·lics, el majinga provoca idealment una mena de fúria desesperada justament perquè els guerrers han integrat el desig d'ajuntar-se als seus avantpassats. Un kasàlà de combat pot començar així, de manera suau però clara: «D'allà on el sol s'aixeca no ens ve cap tràngol. / Els nostres maldecaps vénen d'allà on es pon.»

Val a dir que els compositors de kasàlà tenen un estatus social important, i necessiten, per complir bé el seu ofici, un gran coneixement no només de la història del seu poble sinó també de la seva psicologia col·lectiva, a més de la possessió d'un evident talent literari. I, pels luba, és un gènere tan important que inspira d'altres gèneres literaris: hi ha aquells que creen kasàlà i aquells que en parlen, que en fan l'elogi o en cerquen el secret, com el poeta Mukendi Musaka, que explica així el paper de Déu en la creació del kasàlà: «M'ha posat un fil al cor / i quan Déu fa moure el fil / de seguida m'aixeco / escolto el fil / i sento el que narra Déu.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.