Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Carta a una llibretera veneçolana de Nou Barris

Benvolguda; primer de tot haig de dir-vos que la cantarella veneçolana aplicada al català té un encant considerable. Fa volar les síl·labes tòniques amb una elegància que només podria comparar a la destresa d'alguns malabaristes en jugar amb pilotes multicolors. Tot i que no vam parlar gaire temps, em sembla poder dir que no us heu adonat de l'enriquiment que suposa, per a la llengua catalana, ser parlada amb aquest accent tan suau. La llengua hi guanya molt. També hi guanya, segur, amb els altres accents del món ja que, avui, a Catalunya, ja deu ser gairebé impossible llistar tots els accents forans que fan vibrar el català a la seva manera. Tenim dret, però, a fer alguna consideració subjectiva i, de la mateixa manera que entre catalanoparlants de soca-rel l'accent més votat és sovint el mallorquí, jo diria que, pels accents exteriors, el veneçolà té molts punts en favor seu.

Per això justament em sap tan de greu que, segons em vau dir, parleu tan poc sovint el català. I em sap greu, sobretot, perquè si no el parleu gaire és perquè els catalans no us deixen gaires ocasions per fer-ho; i vós, és clar, per què us entossudiríeu si els parlants natius d'una llengua prefereixen parlar-vos en una altra llengua? El noble i bell ofici de llibretera que practiqueu a Nou Barris, com a ofici pont entre cultures, hauria de permetre ser escoltat sense que representessin cap obstacle l'accent, alguns dubtes i unes quantes incorreccions. I estic segur que a vegades deu ser així. Estic segur que deveu trobar-vos amb catalans que us encoratgen, que us feliciten, que us escolten com ho vaig fer jo, amb un deix d'admiració per la feina feta i les ganes de posar-s'hi. Però, pel que em dèieu, molts catalans no reaccionen d'aquesta manera. Reaccionen de manera mecànica: senten el vostre accent, perceben alguna hesitació i de seguida passen a parlar-vos espanyol. Fent això, penso que mostren, sense voler-ho, una manca de consideració penosa envers una persona que ha fet un camí personal cap a la llengua d'acollida. Vós, indulgent, em vau dir que devia ser per guanyar temps, per estalviar les imprecisions que alenteixen el ritme d'aquell que no és parlant natiu. Potser sí. Però la comunicació oral, per sort, no és cap competició que s'hagi de practicar sota la vigilància despòtica d'un cronòmetre. Al contrari, les petites ensopegades permeten a qui encara n'aprèn de saber-ne més, permet a qui en sap més d'ajudar, permet als dos interlocutors de connectar-se, com a mesura de complement, al llenguatge no verbal, que sembla tan poc i que és molt.

Recordo perfectament com, quan jo era un postadolescent catalanoparlant de penes i treballs, havia d'heure-me-les regularment amb catalans que, sentint un accent (més o menys francesitzat, en el meu cas) em responien en espanyol. Em vexava. Em feria. Em feria de debò. Fins que vaig entendre que la culpa no era meva sinó d'aquest complex d'inferioritat que encara perviu, el complex imposat a cops de bota o insinuat verinosament (segons les èpoques) des d'Espanya. Aleshores, simplement, vaig fer com si no m'adonés dels canvis de llengua dels meus interlocutors i vaig continuar emprant el meu català a vegades atzarós. Aleshores, només us podria aconsellar de persistir, de parlar català malgrat uns quants catalans. Així, aquests, potser, s'adonaran que per garantir un futur a la nostra llengua hem de fer que sigui parlada per tots, vinguin d'on vinguin i facin, a l'inici, les faltes que facin. I, benvolguda, encara una vegada, gràcies d'enriquir la meva llengua amb el vostre accent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.