Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Llengües i massacres a la llunyana Kanaky

És una foto sèpia presa el 1901 i publicada fa pocs anys en un diari de Perpinyà. Acompanya un article ditiràmbic sobre les peripècies d'una família de Serdinyà, al Conflent, fundadora de la primera farmàcia de Nova Caledònia, el 1878. La foto mostra set homes, drets o asseguts, mirant de fit a fit el fotògraf amb l'aire una mica absent que solia tenir la gent a davant d'un objectiu, en aquella època. Quatre d'aquests homes són europeus, tres són canacs o, com ho escriuen ells mateixos des de fa uns anys, kanak. L'article és ditiràmbic i el context de la foto, esgarrifós. Els set homes, diu el peu de foto, participen en una campanya de repressió armada contra una insurrecció canac. I el català de la colla, Simon Fruitet, vingut del Conflent, enarbora un ganivet i una pistola al cinturó amb l'aire d'aquell que sap servir-se'n. En aquells anys, el francesos mataven canacs perquè els canacs eren allò que eren: diferents i arribats primer. I el 1878 és un any fosc en la memòria d'aquesta illa tan petita al mig del Pacífic que es pot fer difícil localitzar-la, és l'any en què els canacs, farts de les intromissions dels francesos als seus territoris, de la seva expulsió de les terres més fèrtils o més riques en minerals, de l'incompliment reiterat de les promeses del govern francès, van rebel·lar-se. És l'any, doncs, en què els francesos van matar, diuen els historiadors, el cinc per cent de la població autòctona de l'illa, l'any en què el líder de la revolta, Ataï, va ser assassinat per un canac al servei dels francesos i el seu cap tallat, enviat a París per ser estudiat i dissecat...

Allà com arreu, els occidentals van saber aliar-se a unes tribus contra unes altres i van ser ajudats en aquesta tasca per l'extrema varietat lingüística de l'illa, que tendia a aïllar cada tribu al seu territori. D'una extensió equivalent aproximadament a una vintena de comarques catalanes, i amb una població canac d'unes setanta mil persones al segle XIX, es parlaven vint-i-vuit llengües a Nova Caledònia –que els canacs d'avui anomenen Kanaky. Només una d'aquestes llengües, el sîchë, és extingida, però totes es troben en perill ja que tenen un nombre de parlants que oscil·la d'algunes desenes a uns quants milers. Des del 2007 existeix una Acadèmia de les Llengües Canacs, encarregada d'estudiar, d'acabar de normativitzar i de promoure el conjunt d'aquestes llengües. Se sap, però, amb tota certesa, que serà impossible salvar vint-i-set llengües fràgils en un context que continua sent advers malgrat els esforços d'un Estat francès que, com sempre, només actua positivament en favor de les llengües dites regionals quan hi ha tensions o violències. Així doncs, entre aquestes llengües, els especialistes es concentren sobre les que tenen més parlants, per exemple el drehu, el nengone, el paicî i l'ajië.

En els propers anys tindrà lloc un referèndum sobre la independència de la Nova Caledònia / Kanaky. Serà difícil que guanyi el «sí» perquè l'Estat, que vol conservar les riquíssimes mines de níquel de l'illa, ha realitzat inversions fenomenals per dissuadir els canacs d'escampar la boira. Entre els blancs que viuen a l'illa, avui, molts descendeixen dels colons que van perpetrar massacres al segle XIX, incloent-hi els descendents d'aquells farmacèutics catalans que, quan calia, sabien matar canacs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.