Ridruejo i Catalunya

Al seu llibre Casi unas memorias, i concretament al capítol titulat “En la Cataluña de los años cuarenta”, Dionisio Ridruejo escriu aquestes paraules: “Cal anotar que Barcelona –i en general Catalunya– va resistir bé una política que li era intencionadament adversa. Em refereixo sobretot als esforços visibles del govern central, i en particular del ministre Suances, per arrabassar a Barcelona la capitalitat econòmica d'Espanya. D'aquesta política va néixer el Madrid industrial que coneixem i que em sembla una conquesta dubtosa, i no tan sols per raons higièniques i estètiques. (...) Però tal vegada l'aspecte més negatiu de l'obra (de Suances) van ser les dificultats que oposà a l'expansió i creixement –i a la reconversió– de les indústries catalanes, en el moment en què els seus excedents de capital haurien estat molt més útils en aquesta inversió que, per exemple, en el procés inflacionari i destructor de la Costa Brava que es va iniciar ja per aquells anys. Jo he percebut com es formava en els anys quaranta el complex de persecució de què Catalunya encara es ressent, (i que li ha fet) considerar l'Estat espanyol com aliè.”

Dionisio Ridruejo va néixer ara ha fet cent anys, el 12 d'octubre de 1912, a El Burgo de Osma (Sòria), una vila episcopal que vivia encara en un ambient preindustrial, precapitalista i, si es vol, premodern. Era “castellano viejo”, de família benestant i home de notable intel·ligència i modèstia –una cosa va sovint lligada a l'altra–. Cursà estudis de dret, com Azaña, al col·legi Maria Cristina d'El Escorial, i se afilià a Falange poc després de la seva fundació. Menut i prim, a González Ruano li evocava un boxejador de pes ploma. Va conèixer i tractar José Antonio, i guardà sempre d'ell un afectuós record: “Un home suggestiu, intel·ligent, de gran elegància dialèctica i segura honradesa personal”, consignà a Escrito en España, un llibre que no es pogué editar aquí durant el franquisme. Dos versos del Cara al sol són de Ridruejo: “Volverán banderas victoriosas / al paso alegre de la paz.” L'any 1938 ja era director general de propaganda; el 1941 fundà, amb Pedro Laín, la revista Escorial; i, el mateix any, s'allistà com voluntari a la División Azul per combatre a Rússia com a soldat ras. A la seva tornada –el 1942–, va trencar amb el partit únic i va dimitir de tots els seus càrrecs, i va ser desterrat primer a Ronda i més tard a Llavaneres i Sant Cugat.

Vista amb perspectiva, la seva trajectòria es caracteritza per una permanent voluntat d'entendre la realitat que l'envolta amb esperit de llibertat. Així ho explica: “Vaig tornar de Rússia sense hipoteques, lliure per disposar de mi mateix segons la meva consciència.” En conseqüència, “vaig visitar el secretari general i li vaig plantejar el problema: si el partit (Falange) no estava disposat a imposar, inclús mitjançant la rebel·lia, les reformes que el país necessitava, jo estava de més en aquell joc”. I com que el seu interlocutor li respongué que “estava per la lleialtat ferma”, Ridruejo va escriure una carta al general Franco en la qual “li donava compte del (seu) estat de desafecció a la causa”. Era juliol de 1942, molt aviat si es té en compte que hi va haver institucions i persones que trigaren més de vint anys a fer un pas semblant. Acabat l'estiu d'aquell any, rebé l'ordre de residència forçosa a Ronda; i, el maig de 1943, obtingué permís per traslladar-se a Catalunya; s'iniciava així l'etapa catalana del seu confinament, que va resultar decisiva per a ell.

Havia estat a Barcelona quatre anys abans: “El gener de 1939 –escriu– es produí l'ocupació de Barcelona i, amb ella, una crisi de decepció en el meu ànim semblant a la dels dies de la unificació. Encara a la manera falangista, veia jo el problema català como un problema delicat i no em semblava que l'extralimitació sobre les coses que els catalans estimaven –començant pel seu idioma– fos el més aconsellable per dissuadir-los de la seva aspiració secessionista. (…) Per entrar a Barcelona havíem preparat, sempre a càrrec de catalans, uns camions de propaganda –i fins i tot d'edicions literàries de les seves obres més importants– en la seva llengua. L'autoritat confiscà secament aquell arsenal i prohibí sense més ni més l'ús del idioma. Les primeres mesures d'ocupació –barreja de brutalitat repressiva i beateria empallegosa– em portaren a prop de la nàusea”.

Amb aquesta primera impressió, Ridruejo va viure a Catalunya “anys d'estudi i reflexió, de llibertat íntima”, que li permeteren veure, escoltar i entendre. Prova d'això és que, en una entrevista feta el 1971, va dir que els anys del confinament a Catalunya (1942-1947) van ser “els anys més serens, fecunds i agradables de la seva vida”.

“Ridruejo –escriu Marià Manent– va estimar Catalunya i la va fer objecte de llargues reflexions. Estudià les seves formes de vida, els matisos de la seva cultura, la personalitat dels artistes i escriptors catalans. Era un estudi fet des de dintre, en uns anys d'afectuosa convivència.” S'ha dit –i és cert– que va haver-hi una forta vinculació existencial entre el poeta castellà que era Ridruejo i la terra catalana, una vinculació que ell condensà en molts versos i en pàgines de prosa de no menor tensió poètica.

¡Que actual i valuosa resulta la trajectòria de Ridruejo! Sobretot si es té en compte que era un home de qui destaquen –en paraules d'Andrés Trapiello– “l'altura moral del personatge, l'honestedat i l'empenta, la valentia i la intel·ligència que demostrà en vida”.