Toni Strubell

Com tothom sap, els resultats electorals no han estat favorables per a Solidaritat Catalana per la Independència. És una vertadera llàstima, i ho dic perquè ser demòcrata vol dir acatar el vot de la majoria, però també vol dir discrepar i presentar alternatives. La feina que han fet al Parlament Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell és immensa, a part dels sacrificis personals (entre els quals, els econòmics), que la gent no coneix. La seva feina ha estat tan immensa, en dos anys de legislatura, i tan fèrtil que lamento, com a ciutadana i com a amiga, la seva desaparició del Parlament català.

No vull amb això restar mèrits als altres dos parlamentaris –brillantíssims, tots dos–, tot el contrari, però sí que voldria avui dedicar unes paraules al meu amic Antoni Strubell, nét del doctor Trueta, autor de nombrosos llibres (heu llegit El moment de dir prou? o el magnífic El cansament del catalanisme?), membre de la Comissió de la Dignitat, professor universitari, persona culta i intel·ligent i, sobretot, gran patriota.

Conèixer-lo és estimar-lo. La seva bonhomia, la seva elegància, la seva bona educació i, molt en especial, la claredat de les seves idees, en fan l'amic perfecte. Sempre pensant en el bé comú i denunciant amb fermesa les injustícies.

De fet, crec que l'eix vertebrador del seu pensament és el rebuig a la injustícia: els assassinats de la guerra incivil espanyola, l'espoli continuat als catalans, les mentides sobre els bascos, l'abús dels més febles quan van maldades, el respecte a la voluntat popular, la decisió de plantar cara quan el poder abusa (i el poder, ai las!, abusa sempre, fins i tot, ja ho crec que sí, en democràcia).

Li tinc una pregona admiració i un enorme respecte. Em fa ràbia pensar en totes les coses que hauria pogut fer per nosaltres des del Parlament de Catalunya i que ara, per mandat de les urnes, no podrà fer. Estic segura, però, que buscarà la manera de continuar al servei d'aquest poble, com deia Espriu, perquè li és consubstancial.

Quan veus persones com Toni Strubell tens la sensació que aquest país, tan emmalaltit i delmat, és un país viu i sobretot amb esperança.