Santi Massaguer

Quan desapareix un amic, el cor et fa un sotrac. I quan ens anem fent grans, les patacades es repeteixen dia sí dia també. Però quan l'amic que se'n va és jove, ja no saps com reaccionar. En Santi va ser un gran defensor del lector, el vaig seguir des del seu primer escrit fins al darrer i era una persona que hi tocava. El seu ofici era treballador de banca, però amb els anys vaig poder constatar que el que realment li donava vida era el periodisme. Recordo que un dia em deia que a casa seva ja no hi cabia, els diaris l'havien envaït. Eren altres temps, no hi havia internet i, per tant, havia de guardar totes les edicions del diari per poder escriure amb professionalitat i coneixement de causa. Les malalties el van atropellar, hi va haver moments que ho va passar molt malament. Però ell continuava escrivint, molt sovint ajudat pels seus, i vivia intensament la vida de Palafrugell, sempre des de la vessant periodística. Per intentar definir-lo, diria que es guanyava la vida fent números a La Caixa, però que la seva autèntica professió era el periodisme. Haig de reconèixer que a l'hora d'iniciar la meva tasca com a defensor del lector vaig mamar de les fonts dels anteriors defensors, però també vull dir que en Santi va ser en aquest camp concret un mestre. No ens oblidarem fàcilment d'en Santi, ens el trobarem amb moltes activitats que s'aniran portant a terme a Palafrugell i, per descomptat, el seu record és inesborrable. Allà on siguis, Santi, pensa en nosaltres; nosaltres pensarem sempre en tu.

La nova Presència. Ja la tenim i l'hem llegida i vista. I com sempre he estat amatent a les opinions dels nostres lectors. I haig de dir, i voldria que la gent em cregués, que ha estat ben rebuda. Rebuda, jo diria, amb criteris pràctics, és a dir, sobre el contingut tot han estat elogis, les crítiques en tot cas són sobre el format i el paper. I aquestes opinions sí que les comparteixo, com les comparteix l'empresa. El paper i format revista com era fins ara resultava molt més car. I ja se sap, els números han de sortir. Hi ha un detall que crec que s'ha d'agrair, i és la mida, més petita que la resta del diari. Pot semblar una rucada, però per a mi no ho és. Quan agafes el diari del diumenge trobes que el suplement es distingeix fàcilment. En altres temps havia tingut la mateixa mida del diari i quan et posaves a llegir et trobaves al mig de Presència sense adona-te'n. Ara el producte es distingeix perfectament.

He rebut una sola carta d'un lector al qual la nova Presència no li fa el pes; és en Jaume Rodo de la Muela. Ho diu clarament: “No em fa el pes el nou disseny de Presència. Fins ara tenia una estètica de revista. Als que ja tenim uns quants anys ens recordava aquell temps en què, com a tota oferta en català, teníem Serra d'Or, Presència o Canigó. I això ens tocava la fibra sensible.” Jaume, us haig de donar la raó al cent per cent. I tant de bo que arribin temps millors que ens permetin replantejar la qüestió.

Un altre tema. La Maria del Carme Pascual, de Cambrils, ens envia una carta en la qual, després de felicitar-nos pel diari i per Presència, cosa que sempre s'agraeix, es lamenta que la seva ciutat no surti gairebé mai al diari. El tema de la comarcalitat és un dels que surt cada vegada que es fan reunions de revisió del diari, com em diu el seu director. I no es descarta que es faci algun pas en aquest sentit. És difícil, calen diners per posar més paper i més periodistes, però tant El Punt com l'Avui, quan eren independents l'un de l'altre, sempre havien tingut present un únic objectiu, i era el d'informar del màxim de llocs possibles.

Ja se sap: s'arriba on es pot, però no està descartat donar més informació, se n'ha parlat i no fa gaire en les reunions dels equips directius. S'arribarà a algun lloc? De moment no m'han promès res, però tampoc han tancat les portes. Maria del Carme, m'agradaria que algun dia em puguis escriure felicitant-nos per l'ampliació de la informació, en general, i de la teva ciutat en particular. Ben segur que s'anirà parlant de tot això.

I per acabar, voldria contestar a en Jordi Rigall, de Figueres, que em diu que havia decidit no tornar a queixar-se, però ho fa. Jordi, m'agrada que analitzis a fons el diari i ens vagis escrivint quan hi hagi alguna cosa que no et sembla bé. Les teves cartes no cauen en un sac buit, les llegim i mirem d'anar evitant errors. No sé si assolirem la perfecció, però no dubtis que s'hi posen els mitjans, i l'esperit de superació dels professionals t'asseguro que hi és. Vaja, com el Barça, que normalment ens dóna moltes alegries i ens ho fa passar bé, però que de tant en tant ens tira a sobre una galleda d'aigua freda, com la d'aquesta setmana, sense anar més lluny.