Són faves comptades
Les coses pel seu nom
Hem confós els sinònims amb els eufemismes. Per què ens costa tant dir les coses pel seu nom? Ens deu fer por que al verbalitzar-les es facin realitat? I quin mal hi ha? La desconnexió emocional amb Espanya és l'última. L'ha encunyada el president Mas per definir l'estat d'ànim de molts catalans amb les decisions que prenen a Madrid i que ens afecten directament. Per desconnectar-te primer has de connectar i el verb fa referència a establir un lligam estret entre coses de la mateixa natura. Llàstima que Catalunya i Espanya siguin entitats diferents i independents perquè l'una vol ser-ho, d'independent, i l'altra, en depèn i no s'ho pot permetre, que se li independitzi. El problema de no voler o no poder parlar clar és que és feixuc, es perd molt de temps i estarem d'acord que de temps no en podem perdre més. Per mi l'ús de les bones paraules, dels eufemismes, és un símptoma inequívoc de no voler veure les coses tal com són i, per tant, de no ser prou valent per afrontar-les. I això no porta enlloc. I si no, fem una prova: vivim un moment de desacceleració econòmica (crisi) en què l'única solució és fer reformes estructurals (retallades), flexibilitzar el mercat laboral (acomiadar lliurement) i regular les plantilles (i de manera massiva). Afavorir la mobilitat exterior (fugida de cervells) del jovent perquè s'aposta per reformar les pensions (endarrerir la jubilació) i aconseguir omplir les arques públiques gràcies a la creació de nous recàrrecs temporals de solidaritat (apujar els impostos). Les mesures de creixement inclouen internacionalitzar l'economia (deslocalitzar la producció a un país del Tercer Món, on els salaris siguin miserables i les condicions del treball, infrahumanes) i externalitzar els serveis (privatitzar una de les funcions de l'administració pública, perquè els diners del contribuent vagin a parar a les butxaques d'un empresari i el treballador rebi una quarta part del sou d'un funcionari). Si volem arribar a la tercera edat (la vellesa) sense tenir la sensació que vivim en un país en vies de desenvolupament (país pobre), només ens cal aplicar el seny i com deia aquella tonada que ha fet fortuna: in-inte-intel·ligència!