Opinió

Bagul d'estiu

Envellint a la velocitat de la llum

El primer transistor de
Sony és un fracàs als EUA

Avui parlar amb segons quin jove o adolescent del transistor és parlar d'una andròmina antediluviana, quan la veritat és que és un invent de creació relativament recent. Ara bé, des que William Bradford Shockley, John Bardeen i Walter Houser Brattain van guanyar el Nobel de Física el 1956 pel desenvolupament del dispositiu electrònic bàsic que donarà lloc als circuits integrats, tot s'ha succeït a una velocitat de vertigen.

Són imatges llunyanes les de persones escoltant una petita ràdio de piles a la platja, succeïdes en la dècada dels vuitanta del segle passat per uns joves que sense gaire respecte pel proïsme plantificaven un lloro de grans dimensions a la sorra per sentir música a tot drap. Afortunadament la miniaturització ens ha estalviat haver de compartir segons quins gustos musicals. I és que ara la música i la ràdio s'han fusionat en un mòbil que a més a més fa de càmera de fotografies. I tot en un obrir i tancar d'ulls.

La primera ràdio portàtil la inventa el 1952 als Estats Units l'empresa Texas Instruments, que dos anys més tard comercialitza el nou aparell. Tres anys després, un nova marca japonesa desembarca al mercat nord-americà, es diu Sony. Ells són els primers a oferir al gran públic un transistor que té tots els components en miniatura, però que no convenç el públic americà. El 1957, però, un altre aparell de Sony, que els japonesos presenten com el primer que es pot portar a la butxaca, arrasa. El 1959, només als Estats Units Sony haurà col·locat més de sis milions de transistors.

I a partir d'aquí convé agafar-se fort a la cadira de la Història perquè les novetats tecnològiques se succeïxen a una velocitat de vertigen. A finals dels anys setanta apareixen les primeres ràdios que incorporen un casset. Els primers són aparells senzills que disposen d'un sintonitzador de ràdio (amb un antena que es plega en un costat), un reproductor de casset i un altaveu, tot integrat. Una dècada més tard, el fenomen hip-hop fa desembarcar a les platges grans aparells, amb dos altaveus formant part d'un sol cos.

El 1972 apareix el primer walkman, anomenat Stereobelt i enginyat pel brasiler-alemany Andreas Pavel. És un avenç en el desplaçament del transistor, el walkman permet escoltar la ràdio i la música del casset en un portàtil relativament petit i amb cascos, cosa que retorna a la privacitat l'escoltar música estant, fins i tot, envoltat de gent.

Dotze anys més tard neix el discman, que permet escoltar discos compactes anant d'un cantó a l'altre. La indústria discogràfica estava canviant: el disc compacte (o CD) comença a escombrar el vinil i l'aparició del discman arracona el walkman i amb ell les cintes de casset.

El 1998 arriba el canvi que ho trasbalsarà tot: l'empresa sud-coreana SaeHan Information Systems idea el sistema d'emmagatzematge i reproducció MP3. La banca salta, perquè internet permet lliure accés als continguts. Una autèntica revolució.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a