Opinió

La col·leccionista

La foto

Vaig créixer defugint les càmeres de fotografiar. No volia que em fessin fotos perquè, després, mai no m'hi agradava. Jo em pensava que això era perquè estava acomplexada pel meu físic, però com tantes altres vegades durant la meva infància i adolescència, ai las, va ser una monja qui em va treure de l'error amb aquesta sentència: “Lo que les pasa a ustedes es que tienen un elevado concepto de si mismas.” És a dir, jo que estava convençuda que era lletja, i resulta que encara ho era més del que em pensava! Ai, les monges, sempre disposades a fer-me feliç…! La cosa és que a mesura que vaig anar fent-me gran vaig entendre que la millor manera de reconciliar-me amb l'objectiu fotogràfic era posant-hi bona cara. Des de fa uns anys, quan tinc una càmera al davant, en lloc de resistir-m'hi, encarcarada, el que provo de fer és relaxar-me i assajar el meu millor somriure. Perquè, al cap i a la fi, és important oferir la millor imatge que puguis. Després ho agrairàs quan vegis la foto, oi? Tot això ho pensava aquest dimecres, enllaçada a dreta i a esquerra amb persones que lluïen samarreta groga, estelada a l'esquena i el seu millor somriure, com jo. L'helicòpter ens sobrevolava
i la gent saludava, saltava i, sobretot, somreia. Els fotògrafs anaven recorrent la cadena i els grups d'amics i les famílies feien pinya i deien “lluíííssss” o “patataaaaa”. I
jo pensava: quina sort, el dia que tot el món mirarà cap al meu país, el meu país ofereix el seu millor somriure. Dimecres ens vam posar guapos per a la foto i vam ser més alegres que mai, més cívics que mai, més organitzats
que mai. Divertits, orgullosos sense prepotència, educats, festius, plens d'esperança i d'optimisme. Una gran conxorxa per oferir la nostra millor cara, dissimulant per un dia tots els nostres defectes –que els tenim, és clar, una pila–. Però aquest Onze de Setembre volíem sortir bé a la foto i ho hem aconseguit del tot, rotundament. És la foto que explica al món qui som i com som, però també és una foto que pot seduir aquells que ja ens coneixen però que ens miren amb recel. Vaig veure gent que no participava a la cadena, però que ens mirava amb simpatia. A la Via Catalana la gent semblava
feliç. I és possible que algú s'engresqui a formar part d'una majoria que sempre somriu!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.