Alberto Fabra i la “dictatova” valenciana

om bé sap tothom, la pugna delirant de la Generalitat valenciana contra la unitat de la llengua catalana ha conegut un nou episodi amb la seva pretensió a voler controlar el contingut del Diccionari Normatiu Valencià. Pretendre que un diccionari finançat per una institució recollís exclusivament, com a definició d'una llengua donada, el seu ús al territori gestionat per aquesta institució seria només lamentable si no fes evident la deriva despòtica de l'actual govern valencià. Sols un dèspota, o qui se n'inspira més o menys inconscientment, pot voler pretendre que el poder polític dicti el sentit de les paraules. Encara que sigui fer massa honor al president de la Generalitat Valenciana donar-li un toc literari, el seu frenesí contra el diccionari desprèn un tuf orwellià. Sí, es tracta d'un poder polític que vol controlar la realitat limitant el sentit dels mots. I això demostra, una vegada més, que per a un ampli espectre de la ideologia espanyolista, faltada de cultura democràtica real, tenir la majoria absoluta al Parlament (sigui a Madrid, a València o a Mallorca) significa poder actuar com una dictadura tova –dictatova– durant el temps que duri el mandat electe.

És clar que aquesta obsessió a pretendre limitar l'àmbit d'un diccionari al territori valencià és ridícula. I podríem imaginar entrades divertides com ara Tigre: “Mamífer carnívor molt feroç, que mai no ha viscut a l'estat salvatge a la Comunitat Valenciana tot i que se'n pot vore en captivitat al Bioparc de València.” Però no, en realitat, el que volen fer el govern valencià i el seu president és encara més cru: volen dividir la cosa, tallar-la en dues parts i sense anestèsia, com un cirurgià boig, i fer aquesta operació al pretext que neguen que una mateixa cosa pugui tenir noms diferents. Per a l'espanyolisme valencià, el valencià només pot tenir un nom, i l'altre nom, és a dir la mateixa llengua amb una altra denominació, gairebé no existeix o, si existeix, és tan sols com a realitat externa, i com a tal una mica repugnant. Com si pel fet que al País Valencià de la patata (també anomenada, per aquí o per allà, patana, pataca, trufa o trumfa) en diuen creïlla, el Diccionari Normatiu del Valencià proposés, per aquest mot, aquesta definició: “Tubercle comestible molt saborós propi de la Comunitat Valenciana.” I que de retop es veiés obligat, a escriure, a l'article Patata: “Tubercle suposadament comestible conreat arreu del món excepte a la Comunitat Valenciana.” El caprici d'un autòcrata faria que el mateix tubercle es convertís en dues realitats diferents. I l'etapa següent, per part del president de la Generalitat Valenciana, seria exigir que algun universitari inventés un nom científic específic per a la creïlla, per tal que ja no correspongui al de la patata (proposaria, modestament: Fabrium capdequonium).

Ara bé, el perill secessionista és evidentment real, ja que una divisió jurídica pot tenir conseqüències concretes sobre la realitat d'una llengua. Així, una mateixa llengua fins no fa gaire anomenada serbocroat té avui quatre noms, segons els països on es parla: serbi, croat, bosnià, montenegrí. I tot i que per ara tots els seus parlants saben que la llengua roman la mateixa, aquesta convicció pot canviar i fins i tot capgirar-se. Els lingüistes anomenen llengua ausbau (de l'alemany Ausbau: extensió) aquest fenomen. I per evitar que passi amb el català i el valencià, cal usar a l'encop de pedagogia i de molta determinació. I preguntar als valencians què podem fer, nosaltres, des dels altres territoris catalanoparlants, o què val millor no fer, ja que remei mal donat pot fer créixer el dolor.

C