‘The Economist' i Catalunya
El Principat figura en un lloc destacat en la revista econòmica més venuda del món
Fa 40 anys que compro i llegeixo cada setmana The Economist. És la meva primera informació sobre economia internacional, juntament amb l'Informe Mensual de La Caixa. La revista anglesa no és un dogma, per mi, però té un gran nivell d'informació i és honesta. El problema català l'han tractat sempre amb la seva ironia habitual i sense gaire simpatia, especialment si la crònica els arribava del seu corresponsal a Madrid. Però la informació és retocada per diverses mans, abans de publicar-se sense nom, tal com tenen per costum.
Els anglesos són uns grans afeccionats als jocs de paraules. A vegades se m'escapa el seu significat per simple ignorància. Però no en l'exemplar de la setmana passada, en què parlava d'Escòcia i de Catalunya d'una manera barrejada. El títol de l'article, que és un dels destacats, és Homage to Caledonia. El Caledonian canal és el que separa, més o menys, Escòcia d'Anglaterra i Caledònia és el que nom que donaven els romans al país que ocupaven les tribus salvatges del nord de l'illa. Però homage ens recorda l'Homenatge a Catalunya de l'escriptor britànic Georges Orwell, llibre en què explica la seva experiència com a voluntari durant la Guerra Civil Espanyola, integrat en una força del POUM que lluità en el front aragonès contra les tropes franquistes. Molts dels lectors no coneixeran aquest llibre, que ha estat reeditat diverses vegades en la seva traducció catalana.
L'article del The Economist està acompanyat d'un dibuix amb una ampolla de whisky escocès al centre, la figura de Mariano Rajoy, la d'un home amb barretina i samarreta de les quatre barres que fa signe de victòria i en el fons la cara de Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, que es mira el conjunt amb cara de pomes agres.
L'aspecte més positiu de l'article és que Catalunya i Escòcia figuren en lloc destacat en la que és la revista econòmica més venuda al món. L'exposició és correcta, però escèptica, com ha estat sempre en aquella revista. Els romàntics, diu, estableixen un paral·lel entre el destí d'Escòcia i Catalunya, dues petites nacions integrades el segle XVIII en regnes més amplis, que ara busquen l'autogovern.
L'article deixa ràpidament el problema identitari –que no nega– i entra en els problemes econòmics que pot suposar la independència per a les dues nacions. No diu res que no s'hagi comentat a bastament a casa nostra: Cameron i el govern britànic han acceptat el referèndum, mentre que Rajoy, el Partit Popular i el PSOE s'hi han declarat en contra; els escocesos volen mantenir la moneda britànica, mentre que Catalunya no vol deixar l'euro i la zona europea a la qual pertany. Curiosament, no parlen de l'Scottish oil –el petroli escocès– que és un dels arguments dels independentistes escocesos, ni del dèficit fiscal català. El que deixen ben clar és que es tracta d'un fet no previst en els tractats de la Unió Europea i que no hi ha precedent. Londres i Madrid poden posar obstacles a l'entrada de dos nous estats, amb el benentès que Madrid podria oposar-se a l'entrada d'Escòcia si Londres acceptés la de Catalunya.
Dues coses queden clares: que Catalunya i Escòcia estan sobre la taula europea i que el possible procés per arribar a un autogovern no serà fàcil.
