Quan el vaixell s'enfonsa (II)
Quan es tracta de bancs, l'administració fa el que calgui per fer surar el vaixell
La setmana passada comentava la situació que es crea quan s'enfonsa el vaixell –l'empresa– i el paper del capità –els empresaris– en aquestes circumstàncies. Poques vegades s'ofeguen amb el vaixell. Tal com es deia, era tradicional. La majoria –i repassava crisis industrials i especialment la que afectà la burgesia del sector tèxtil– van perdre una part del seu patrimoni, però van mantenir un raconet per anar fent.
Avui toca parlar de la crisi financera. Hi ha un fet diferencial important: les empreses industrials i de serveis es poden enfonsar, però quan es tracta de bancs i caixes, l'administració –de l'Estat espanyol i de la Unió Europea– fa el que sigui per mantenir el vaixell surant, tot i estar disposar a canviar el capità i els alts executius de la marineria. El motiu de la diferència és que les entitats financeres porten passatgers –els creditors, que hi tenen dipòsits– i l'administració no està disposada que s'ofeguin. La legislació –de l'Estat i l'europea– està compromesa a salvar els petits i mitjans clients dels bancs fins a 100.000 euros, però els més rics quedarien a l'estacada i això no seria bo per al sistema financer general.
Fa 30 anys, hi va haver una seriosa crisi financera que va fer desaparèixer la majoria dels bancs petits i mitjans de l'Estat, sigui perquè tenien problemes o perquè molestaven. Entre aquests darrers n'hi va haver –Banca Catalana– que van ser torpedinats pel govern de l'Estat –aleshores tocava manar als socialistes– com a mostra del seu amor per Catalunya, com ens diu el primer ministre del PP. La majoria dels capitans van sortir indemnes i només alguns –pocs– es quedaren amb una mà al davant i una al darrere. Per veure'n un d'aquests darrers només cal que em miri al mirall.
Parlem, però, de les caixes. D'una flota de deu vaixells, Catalunya ha passat a tenir-ne un, que és la primera empresa del nostre país, i per molts anys en bé de tots. Les altres van ser absorbides o fusionades, mentre n'hi ha una –Catalunya Caixa– que està a la venda en el mercat de deixalles de les entitats financeres. Els capitans de les caixes no poden perdre el seu patrimoni si la caixa s'enfonsa o és rescatada, perquè no són societats anònimes. Alguns capitans de caixes ho van fer molt malament, però pocs d'ells estan a les llistes de l'atur. Fins i tot n'hi ha que formen part d'aquestes tertúlies que discuteixen sobre el bé i el mal i saben de tot. Quan observes les caixes desaparegudes t'adones que no calia liquidar-les totes, ja que n'hi havia tres o quatre que tenien corda. Però les normes europees no eren favorables a la naturalesa de les caixes, els bancs espanyols les odiaven a mort i el govern de l'Estat creia que les entitats financeres s'han de proposar més guanyar diners que fer obra social. El que més ha sorprès els espectadors de les naus rescatades és que una pila de capitans tenien uns sous o uns plans de pensions de ca l'ample i que han marxat del vaixell rescatat amb diners més que suficients per viure amb comoditat un segle més.
En resum, els capitans no s'enfonsen amb el vaixell, amb algunes excepcions. Els que més reben són els mariners i, a vegades, els passatgers.
