Opinió

L'Estat i nosaltres

A vegades no és una qüestió de mala voluntat, sinó una tradició de segles

Fa unes set

manes vaig escriure sobre

L'estat i jo, un text en el qual jo era l'empresari. Avui voldria seguir la sèrie amb L'Estat i nosaltres, on nosaltres som els catalans, vistos com a subjectes de l'activitat econòmica. I ho faré presentant com a model del poder de l'Estat una figura, ja morta, amb la qual em vaig relacionar i amb qui vaig establir una relativa però sincera amistat.

Joaquín Garrigues Walker pertanyia a l'alta burgesia madrilenya, a una d'aquestes famílies que sempre han manat a l'Estat espanyol. Germà d'Antonio, el conegut jurista, fill del que va ser ambaixador del Generalísimo Franco als Estats Units, acompanyant de Jacqueline Kennedy quan tots dos havien enviudat. Joaquín no era precisament franquista. Estava casat amb la filla de José María de Areilza, que tot i que va ser el primer alcalde franquista de Bilbao en plena Guerra Civil, s'havia situat, durant els anys setanta del segle passat, com un dels membres de l'oposició a la dictadura. Qui em va presentar Joaquín i el seu sogre va ser Josep Andreu Abelló, parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya abans de la Guerra Civil i primer president de l'Ateneu Barcelonès quan arribà la democràcia. Andreu i Areilza conspiraven contra Franco de forma pacífica, però que molestava el règim.

Torno a la figura d'en Joaquín i al concepte d'Estat que tenia ell. Havia estat educat per governar Espanya; tot el territori. Ell ho expressava amb una paraula de difícil traducció: ells tenien “cuna” i els catalans no. No hi havia mala voluntat, sinó el seguiment d'una tradició de segles que feia que l'Estat espanyol es dirigís i controlés des de Madrid. Va ser ministre del Treball en un govern d'Adolfo Suárez. No era cap especialista en qüestions laborals, ni de bon tros, però sabia dialogar, era tolerant i tenia la visió d'un Estat centralista en el qual hi havia unitats tan excepcionals com Catalunya. No cal dir que Josep Andreu Abelló, jo mateix i altres ens havíem fet un tip de parlar-li del problema català.

Una anècdota. Es va convocar una reunió de caràcter professional a Madrid a les 9 del matí entre uns extremenys, un català –jo mateix– i dos residents a la capital. Com que visc a Barcelona, em vaig aixecar a les 6 del matí, vaig agafar un dels primers vols cap a Madrid i un taxi fins al lloc de trobada. A quarts de 9 ja hi era i vaig fer temps prenent un cafè. A les 9 en punt només havia arribat jo al despatx de la reunió. A un quart de deu van arribar els extremenys amb unes grans ulleres, senyal d'haver dormit poc: havien arribat el dia abans i sortit a gaudir del Madrid by night. Joaquín Garrigues i el seu acompanyant van arribar a dos quarts de deu i ni tan sols es van excusar, però ell especialment va demostrar una simpatia que va fer que ningú li critiqués el retard, tot i que vivia a deu minuts en taxi.

Les anècdotes es poden convertir en categoria. És el que em proposava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia