La intolerància divina

Quan la ràbia t'embolcalla és complicat poder tenir la ponderació necessària per pensar de manera sensata. El dolor i la impotència et radicalitzen i necessites distància per no emetre judicis intolerants i absoluts.

La notícia dels atemptats terroristes a París d'aquest mes de gener ens ha tornat a fer evident que som molt fràgils, que estem molt a prop de la barbàrie, i com d'irracional és la fe. Una irracionalitat criticable i censurable que no té explicació raonable perquè el dogma (les coses que un creu) i la raó (les coses que un pot demostrar) són antagònics.

I com que això és així, una vegada criticat l'abominable crim i condemnats tots els execrables assassinats que s'han fet i es fan en nom d'un déu o d'Al·là quan la intransigència els engloba, caldria fer una reflexió més profunda d'aquesta darrera atrocitat.

Com molt bé apuntava el guapo i assenyat apòstata (però no descregut) que tenim a la família quan valoràvem els fets, les ofenses a una religió no són mai gratuïtes ni es poden minimitzar. Cal ser respectuosos amb els altres i tenir presents quines són les fronteres d'allò que és vexatori per motius de creença. A uns els insulta que dibuixin el profeta i a altres els fereix fer veure un muntatge amb el papa Francesc sodomitzant un infant. I aquestes qüestions, encara que no ho compartim, no es poden banalitzar. Un altre tema és que quan a un se'l deshonra la manera de redimir la injúria ha d'anar d'acord amb les lleis aprovades pels homes i no seguint unes doctrines extremistes i fanàtiques. Aquesta és la diferència. La tolerància fa que l'ultratge es redimeixi castigant segons la legalitat i de manera civilitzada, mentre que el fanatisme fa que s'arribi a l'atrocitat inadmissible de matar en nom de la divinitat.

Les lleis il·lustrades són l'únic instrument vàlid per posar seny i castigar qualsevol greuge. No tinc gaire clar si ens en sortirem. I..., la veritat..., fa por.