Feta la llei, feta la trampa
La gent amb diners troba altres sortides al compliment de
les lleis tributàries
Les lleis són importants, però encara ho és més el comportament de les persones. Aquest podria ser el resum d'aquest article, que lliga amb la dita popular que l'encapçala. Estic parlant d'economia, però també de comportament social. Segurament la dita té alguna cosa a veure amb la tradició àcrata o anarquista que domina la societat catalana des del 1714, com explica el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Com que no tenim un estat propi i aquest estat ens és poc amic, els catalans ens hem posat a la defensiva, poc disposats a complir de grat les ordres que ens arriben.
Feta la llei, feta la trampa. La trampa pot ser barroera en el terreny fiscal, quan s'amaguen ingressos. L'economia irregular o submergida encara és prou important, tot i que s'ha reduït molt. S'ha reduït, no per un canvi de mentalitat dels contribuents sinó per una millora del control que té l'estat, gràcies a l'electrònica. Dit d'una altra manera: si no fos per la por de les sancions, no declararia ni el pare abat de Montserrat. És una exageració, però ja ens entenem. Ben poca gent considera incorrecte defraudar l'Estat. Si Catalunya tingués un estat propi el que hauria de fer aquest estat seria capgirar com un mitjó aquesta instint defraudador.
La gent que té diners troba altres sortides al compliment de les lleis tributàries. Una és totalment il·legal i pot comportar sancions econòmiques o penals, com és el manteniment d'actius no declarats –diners, títols mobiliaris o immobiliaris– en els anomenats paradisos fiscals, que ja no ho són tant com abans. Però hi ha solucions o trampes legals només a l'abast d'aquells que poden pagar les minutes dels professionals especialitzats i que augmenten les desigualtats socials. Aquestes solucions creen unes despeses que només compensen si els diners o els actius són molts. Estic parlant, per exemple, de les Sicav, companyies de capital variable, que tenen una taxa impositiva més baixa que la que correspon a qualsevol ciutadà.
La càrrega fiscal també es pot reduir amb l'aplicació de mètodes que voregen la defraudació o que hi cauen. Consisteixen a mantenir a l'exterior uns actius –declarats–, però en estats de baixa fiscalitat i a nom de societats controlades. Es creen trames societàries que resulten difícils de seguir, ja que es mouen per diversos països i societats. Abans hi havia una solució més senzilla: comprar un número premiat de la rifa, ja que aquests no pagaven impostos. Hi ha contribuents a qui ha tocat la grossa tres anys seguits. Vol dir que han comprat els números premiats al beneficiari per un import superior al del premi. Hi ha qui dissimula el preu real d'una venda amb la cessió d'un actiu sense valor per un de molt superior al real.
L'acció de l'Estat en el terreny tributari només s'explica per la ignorància o mala voluntat del contribuent. Sempre, és clar, que aquest consideri que l'Estat inverteix bé els recursos recaptats. L'anarquia suposaria un gran estalvi, però el comportament de les persones hauria de ser modèlic i haurien d'anular la dita popular feta la llei, feta la trampa.
