Hi ha partit
En la batalla per la capital catalana parlem del contrast entre un senyor de Barcelona i una activista radical. Quina esplèndida imatge per mostrar-nos les cares d'aquesta lluita pel poder
Els resultats d'unes eleccions són sempre susceptibles de múltiples lectures, i les darreres eleccions municipals no han estat una excepció. En canvi, allò que probablement ha estat més excepcional són les reaccions que s'han generat. No només els exaltats habituals han llençat interpretacions grotescament apocalíptiques, sinó que moltes persones corrents i sensates han reaccionat amb una desmesura que ha estat, ara sí, realment excepcional.
Aquestes reaccions ens mantenen entretinguts en un espectacle tant poc edificant com atractiu mediàticament. Un espectacle on desfilen personatges parlant de monges violades, suspensions de la democràcia i destrucció dels valors occidentals. No tinc massa interès en sumar-me a aquestes sobreactuacions teatrals, però m'agrada mirar rere les cortines i intentar observar que amaguen les màscares. I jo, modestament, no he sabut veure-hi res més que l'essència de la política: la lluita pel poder.
La política sempre ha tingut que veure amb l'exercici del poder, doncs la seva finalitat és governar –prendre decisions– en situacions de conflicte: quan uns volen una cosa i els altres en prefereixen una altra. I això no es pot fer sense poder. El problema és que ens hem acostumat tant a observar com el poder està al servei d'uns que quan els altres pretenen arribar-hi ens sembla simplement inconcebible. Aquesta és, al meu parer, l'explicació més plausible davant de les histèriques reaccions que han generat les darreres eleccions.
Per primer cop aquells que han monopolitzat el poder perceben la possibilitat real de perdre'l, i no estan disposats a tolerar-ho. I també per primer cop aquells que sempre han estat allunyats del poder semblen decidits a assaltar-lo, i cada cop tenen menys por davant les amenaces de sempre. Podem acusar-nos mútuament de demagogs, però el debat sobre si hem de destinar els recursos a la F1 o als menjadors escolars és, com a mínim, una metàfora de la lluita de poder que estem lliurant. Podem caure en la caricatura del soviets contra la casta, però no deixa de ser una forma el·líptica de referir-nos a la renovada lluita pel poder. Podem considerar que simplifiquem el debat quan optem entre prioritzar els ajuts a les empreses o els drets dels treballadors, però aquestes són decisions que acabem prenent en funció del poder d'uns o altres. En la batalla per la capital catalana parlem del contrast entre un senyor de Barcelona i una activista radical. Quina esplèndida imatge per mostrar-nos les cares d'aquesta lluita pel poder!
No és ni vella ni nova política, és la política de sempre. La novetat -la gran novetat- no rau en les corbates dels uns i les samarretes dels altres. Ni uns representen la vella política ni els altres són la manifestació de la nova política. La gran novetat és que ja no tots van amb corbata. Ja ho sé, només és una metàfora, una simplificació infantil, però deu ser força poderosa quan ha despertat tantes reaccions i tantes pors. Hi ha partit, s'inicia el temps de la política.
