Quasi corruptes
Obren de tal manera que una part de la societat ho considera acceptable
La corrupció no és tan sols a casa nostra, sinó a tot el món. Qui no es consola és perquè no vol. I posaré dos exemples ben oposats.
Una ministra del govern suec va dimitir fa uns dos anys perquè havia comprat, en un aeroport i amb la seva targeta oficial de funcionària pública, unes rajoles de xocolata Toblerone, destinades als fills. El preu no comptava, sinó el fet, una infracció.
Entre el 2013 i el 2014 el JP Morgan Chase, de Nova York, un dels bancs més importants del món, va pagar més de 20.000 milions de dòlars en multes per infraccions financeres. A més, el director gerent del banc va cobrar 20 milions de dòlars de retribució entre el 2014 i el 2015. Aquest segon cas l'explica un economista americà, al qual respecto molt, que es diu Jeffrey D. Sachs, acadèmic i assessor especial del secretari general de la ONU. És l'home que va dir que amb l'1% del Producte Interior Brut (PIB) dels països desenvolupats s'acabaria la fam al món. És un dels pocs economistes que ha vist publicat i signat amb el seu nom un article al setmanari britànic The Economist.
Sachs explica un altre fet gruixut (Expansión, 14 de juny del 2015). Segons un estudi sobre el comportament ètic del sector financer-bancari, el 47% dels executius han fet activitats impròpies o il·legals. No parla de corruptes, sinó d'un concepte clar: il·legal, que va contra la llei, i un altre de poc definit: impropi. Dubto que amb impropi es refereixi a treballar despullat en el despatx o a renegar com un oriol. Però l'expressió em permet posar sobre la taula la dificultat de posar fronteres entre una operació corrupta, una d'impròpia i una de tolerable o acceptable, però no exemplar.
El comportament dels financers del banc de Nova York és de corruptes, impulsats per una clara cultura de la cobdícia, de la qual he parlat sovint. Per mi, el comportament de la ministra sueca no va ser exemplar, però no tenia importància, perquè estem parlant de 10 o 20 euros. És una opinió. Però deixant al marge els forasters, opino que a Catalunya abunden els que jo anomeno quasi corruptes, que obren de tal manera, que una part de la societat ho considera acceptable. La resta no el jutja, perquè no s'ha assabentat de res.
El quasi corrupte pertany a la petita i mitjana empresa, no a la gran. És l'empresari que té fama ben guanyada d'espavilat. Posaré un exemple: és el que es presenta a un concurs públic i aconsegueix saber l'oferta que presenten els altres, gràcies a una bona relació personal, de manera que pot presentar una oferta guanyadora. Res de donar un sobre amb diners, que seria corrupció pura, només favors en espècie. Defraudar a Hisenda també és obra dels quasi corruptes, acceptable sempre que no t'atrapin. En aquest cas les arrels són profundes i molt catalanes: si l'Estat no em dóna el que jo em mereixo amb els impostos que pago, deixo de pagar una part dels meus impostos. Les relacions dels catalans amb l'Estat sempre han estat dolentes.
