La civilització i la Platja d'Aro
Què en volem fer, de la Platja d'Aro, un poti-poti de botigues i bars, o un lloc per al gaudi de les persones?
En temps passats, algun cap d'opinió d'aquest diari em deia que arribada aquesta època de l'any ja s'esperaven “el clàssic d'en Palol sobre la Platja”, cosa que depèn de la música podria afalagar la meva vanitat (de tant en tant i mentre no creï hàbit no va malament). El batlle de la Platja d'Aro, que es digna de tenir amb mi una discussió perpètua –i irresoluble– ha arribat a dir-me que li agraden els meu articles, i que guarda els que parlen d'ell. Veritat o cortesia, menys dóna una pedra. Com tot en la vida, hi ha qui està d'acord amb el que escric, qui hi està en contra, i qui tant li fa.
El text de l'any passat va tenir un detall inèdit: al costat dels acords, vaig ser blasmat com si perpetrés una propaganda perversa capaç d'afectar negativament la imatge de la localitat, i per tant l'afluència turística. I també, suposo que de resultes d'alguna queixa, de dins del diari mateix. Vaig pensar si estava en joc la meva col·laboració, però ho vaig descartar: la crítica és un pilar del periodisme, i vivim en temps de llibertat d'expressió on els únics límits de l'opinió són la dignitat i el jutjat de guàrdia.
Passat un any, amb tots els canvis produïts i veient com continua el cas, val la pena una reflexió més posada i de fons sobre el cas, potser l'última. Ja no parlem només d'un model de gestió turística, ni d'un model d'explotació de recursos: es tracta d'una forma de vida.
Fem-nos una pregunta de base, i reponguem-la: què és un territori, un bé comú per tenir-ne cura, gaudir-ne, estimar-lo i conservar-lo? O un mer dipòsit de recursos per extreure'n beneficis sense preocupar-se d'efectes laterals? L'opció raonable sembla la primera, però a la Platja d'Aro han optat per la segona.
Parlem de la socialització dels problemes al costat de la privatització dels guanys. La crítica del model de gestió posa en perill la feina, i per tant el benestar de moltes famílies, se'm diu. I jo pregunto, de moltes, de debò? Perquè fa l'efecte que els beneficis repercuteixen molt tangencialment en el territori i en la població, i de ple en la butxaca d'uns quants. M'he de preocupar perquè els vagin bé els negocis a aquests quan, a més, continuen degradant l'entorn, quan perpetren activitats sorolloses i embrutidores –en tots els sentits del terme–, molestes per a la majoria dels estadants?
Parlem d'anar en direcció contrària al progrés que en la present etapa històrica de l'evolució social i urbanística se'n diu sostenibilitat. Els gestors públics de la Platja d'Aro no viatgen pel món? No saben que en els indrets avançats els nuclis centrals estan tancats al trànsit, amb pas exclusiu per als veïns i, ocasionalment, per als serveis? Que a cap centre històric gestionat amb un mínim sentit de la dignitat es permeten locals amb altaveus a l'aire lliure a les zones residencials? No ho saben que practiquen un model de gestió antiquat, desfasat i descartat als llocs capdavanters del món civilitzat? Què en volem fer, de la Platja d'Aro, un poti-poti de botigues i bars, o un lloc per al gaudi de les persones? Quan n'hi parlo a l'alcalde, em diu que els comercials de la zona no volen ni sentir parlar de fer el centre zona de vianants i de limitar l'abast i l'horari del xivarri a la via pública. Observi el lector que ja ni parlo de gestió cultural, perquè tal com ha anat la cosa els últims cinquanta anys, i com continua anant, el consumidor turístic natural de la Platja d'Aro són els borratxos analfabets.
Explotar els recursos naturals amb mentalitat de saquejador de tresors
respon a una destructiva mentalitat antiga que els països cultes, els que conserven l'autoestima i no se la volen vendre per un plat de seques, fa anys que han desestimat.
Un afegit: aquest model salvatge i depredador no és ni sostenible en si mateix, perquè cada any tanquen comerços i se n'obren de nous, que tanquen al seu torn, inexorablement, l'any següent. Fins i tot des del punt de vista de l'explotador, en traurien més guany amb un model respectuós. Hi ha una cosa encara pitjor que fer les coses malament: no voler-ho veure, i entestar-se a fer-les cada vegada pitjor.
