Natàlia Molero
Mentre escric aquest obituari em revé al cap la seva mirada i el seu somriure. Reia a plaer i amb l'entonació peculiar de les comarques gironines
Crec que una de les últimes piulades a Twitter que vaig llegir de Natàlia Molero era del 2014, de poc abans de les eleccions europees. Hi deia el següent: “Si una majoria del país avui, ara, se sent únicament part d'Europa és el moment de dir-ho en aquests comicis.” Expressava així dues de les seves grans conviccions: l'europeisme i el catalanisme. Després, ho he comprovat, perquè a les xarxes socials la gent no es mor fins que algú no n'elimina el perfil, no va fer cap més piulada, només un parell de retuits. Llavors vaig saber que estava malalta. M'ho va dir ella mateixa un dia que van coincidir al programa Catalunya Opina, avui ja desaparegut.
Vaig conèixer Natàlia Molero quan ella era cap de gabinet del conseller de Cultura, Jordi Vilajoana. Devia ser el 2001 o el 2002, no ho recordo exactament, però sí que recordo el lloc, perquè era un petit restaurant, el Bacus, que està situat a la cantonada de muntanya, en direcció al Besòs, del carrer París amb Viladomat, a prop de la seu d'Angle Editorial, on servidor hi tenia una taula per poder treballar. Vam quedar a dinar i jo vaig arribar una mica abans que ella. Va fer una entrada triomfal, espectacular, girant el cap per tirar enrere els llargs cabells rossos. Alta, forta, amb caràcter, riallera, atractiva, aquella dona no es corresponia gens ni mica al patró que es difonia de les dones convergents, totes beates i amb monyo estil Marta Ferrusola.
No fa gaire vaig llegir una entrevista amb la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, en la qual la periodista que l'entrevistava insistia en el tòpic amb tota mena de referències a la desinhibició, el vestuari i la cabellera lleonina de l'alcaldessa de Sant Cugat. No dic que les tietes catalanes no existeixin i que, a més, votin Convergència, però les dones compromeses de CDC que he conegut —començant per la veterana Carme-Laura Gil, passant per Magda Oranich, fins arribar a Meritxell Borràs i Neus Munté—, no encaixen gens al patró de dones carrinclones que els atribueixen els adversaris. El tòpic és que si estàs relacionat amb el món convergent has de ser, forçosament, intel·lectualment disminuït i pagès. Els prejudicis són doblement greus en el cas de les dones, perquè, si destaquen, és, a més, perquè estan protegides per un home. Vostès ja m'entenen. Pur masclisme que fins i tot és alimentat per suposades dones progressistes.
A Natàlia Molero li va passar això quan va ser nomenada cap de gabinet del conseller de Cultura Jordi Vilajoana, a pesar del seu currículum professional i polític anterior, a l'Ajuntament de Girona i a la Filmoteca. Quan en vaig reunir amb ella jo n'estava al cas, a pesar que la coneixia poc. Tanmateix, al cap de cinc minuts ja m'havia oblidat d'aquella xerrameca. I no tan sols perquè vaig recordar la delicadesa d'un antic llibre seu, Aquí hi ha el meu pintallavis, publicat el 1997 i que és a mig camí entre dos gèneres, la novel·la i el recull de contes, sinó per la força dels seus arguments sobre l'imaginari nacional, el catalanisme i la gestió cultural. Tenia idees i les defensava amb convicció. A les televisions defensava les seves idees sense l'agror i el sectarisme habituals de tertulians amb carnet a la butxaca.
Aquell dia indeterminat que la Natàlia em va convocar a dinar, em va demanar si estaria disposat a participar en la comissió que presidia l'aleshores regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que es dedicava a pensar què calia fer amb les ruïnes del Born. Vaig acceptar l'oferiment i ella mateixa va organitzar un altre dinar amb Jordi Vilajoana, el conseller. També en recordo el lloc, el Suquet de l'Almirall. Va ser un dinar molt divertit. Al davant meu tenia dues persones amb un gran sentit de l'humor. Al final no ens vam acabar d'entendre, això ara no fa al cas, però vam continuar l'amistat.
Quan servidor va acceptar de dirigir la Fundació CatDem, la Natàlia va formar part del nou patronat que es va formar. Mentre hi havia qui marxava encara no sé ben bé per què, ella es va convertir en una de les grans defensors de la Casa Gran del Catalanisme, que era la raó de ser de la remodelada Fundació Trias Fargas, molt abans que esclatés l'escàndol per l'estafa del Palau de la Música. La Natàlia sempre va estar al costat d'aquella idea, amb el mateix esperit i la mateixa energia vital que el dia que vaig conèixer-la.
Mentre escric aquest obituari em revé al cap la seva mirada i el seu somriure. Reia a plaer i amb l'entonació peculiar de les comarques gironines. En un país en què qui parla i riu amb accent catalanesc és condemnat a galeres, Natàlia Molero va exhibir el seu amb intel·ligència, coqueteria i murrieria. Adéu-siau, Natàlia.
