A la tres
Estem convocats
“La guerra de nervis serà més dura, ara cal no perdre la calma”
Ja estem convocats.
Les eleccions catalanes més importants des que hi ha comicis al Parlament de Catalunya són només a cinquanta-quatre dies vista. Anem a la platja tranquils. O no hi anem però igualment mantinguem la calma. És la missió més important que té l'independentisme ciutadà en les pròximes setmanes. Mantenir la calma. Mobilitzat, il·lusionat, decidit, fent el proselitisme que convingui (i en convé molt) però sobretot sense perdre els nervis, ni la serenor. Des d'avui fins al dia 27 de setembre plouran les amenaces, els insults, els improperis, les imprecacions, el menyspreu. Molts deuen pensar que sí, que més o menys com fins ara. Més o menys com fa tres anys que dura. De fet, com fa centenars d'anys, amb més o menys intensitat. Doncs no, no serà com fins ara.
El que hem vist, sentit, escoltat i patit fins ara no ha estat res. Ara comença la pluja final. Ens diran de tot, i força, ens acusaran de tot, i de més, ens posaran tots els bastons a les rodes que puguin. Provaran d'intimidar-nos, d'atemorir-nos, d'acoquinar-nos, de ficar-nos la por al cos, de fer-nos posar nerviosos, histèrics, de fer-nos perdre la paciència, de desestabilitzar-nos, de fer-nos trontollar, de tremolar, dubtar, de fer-nos desdir d'aprofitar l'oportunitat més important de la nostra història col·lectiva.
No cal patir per res. Tenen molta força, molts mitjans i molts recursos per pressionar, però cap de prou efectiu per fer front a l'energia que proporciona el vot. El vot és una arma de construcció massiva. L'única eina que pot fer decantar la victòria. Per tant, doncs, paciència i serenitat. A cada menyspreu, un somriure; a cada insult, fer el sord; a cada provocació, com si sentíssim ploure; a cada amenaça, un argument dirigit a aquells que encara dubten o que encara no
tenim del nostre costat. És més senzill del que sembla, si aconseguim
que la pressió canviï de bàndol.
Que es posin nerviosos els altres.
