Reforma impossible
Hi va haver “transició a la democràcia”, però a una democràcia monàrquica, bipartidista i antifederal
El professor Pérez Royo ha escrit un interessant llibre sobre La reforma constitucional inviable. Hi estudia els orígens, característiques i problemes actuals de la Constitució de 1978, i les dificultats, pràcticament insalvables, per a la seva continuïtat i per a la seva reforma.
Comença amb dues preguntes i una resposta. Estem davant d'una crisi del sistema que exigirà la substitució del marc constitucional i legal i del sistema de partits o només davant d'una crisi important però que es pot resoldre amb retocs puntuals? Estem en un moment en què caldrà un nou procés constituent o serà possible una simple reforma de la Constitució? Des del seu punt de vista, són els fonaments els que han de ser substituïts, ja que fan que la Constitució s'hagi convertit en estèril perquè tanquen el camí de la reforma i de la renovació de la legitimitat democràtica.
La Transició, per Pérez Royo, va significar un canvi de naturalesa política –passar de l'antidemocràcia a la democràcia– i jurídica –passar de l'anticonstitucionalitat a la constitucionalitat–. Va permetre passar d'una monarquia restaurada per Franco a una monarquia parlamentària que requeria la validació per unes Corts Generals escollides per sufragi universal. Per aconseguir-ho, les Corts havien de tenir una determinada composició. I això s'aconsegueix amb la llei de reforma política desenvolupada pel DL 20/1977. Les eleccions havien de ser lliures, directes i secretes, però per garantir uns determinats resultats electorals –per legitimar la monarquia– es va limitar el principi d'igualtat en l'exercici del dret de sufragi. Com? Amb una “desviació calculada” a partir de separar el nombre d'escons de cada circumscripció electoral del nombre d'habitants d'aquesta. A cada circumscripció el vot valia el mateix, però el valor dels vots no era igual a les diferents circumscripcions. Es fomentava el bipartidisme. Aquest va ser el moment decisiu de la “transició” amb un bloc normatiu que s'ha mantingut bàsicament immutable fins ara. Les Corts constituents no van fer canvis substancials en aquest bloc normatiu, que definia una composició de les Corts i un sistema electoral que havien estat establerts per unes Corts antidemocràtiques i anticonstitucionals.
Segons l'autor, es va privilegiar el territori per sobre de la població i la província sobre la resta de les entitats territorials. El territori, que hauria de ser neutral, en definir el principi de legitimació democràtica es va convertir en l'element determinant –en un sentit limitador en el Congrés i en un sentit clarament antidemocràtic en el Senat–. Es va reforçar el bipartidisme i es va tancar la porta a l'estat federal. La província s'imposa a les CCAA en el rang constitucional. La Constitució espanyola és provincial i, consegüentment, antifederal. Hi va haver “transició a la democràcia”, però a una democràcia (i una Constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal.
Però sembla que aquest marc constitucional ja no dóna per més. La prevalença del territori sobre la població, la circumscripció provincial amb un nombre fix d'escons i de forma independent a la població, la fórmula d'Hondt, redueixen, de forma insuportable, la possibilitat que la societat espanyola s'expressi políticament tal com és. La pèrdua de legitimitat es va convertint en pèrdua d'eficàcia. El sistema polític i la Constitució semblen esgotats. És la “desviació calculada” del principi d'igualtat en l'elecció del Congrés i la seva “inexistència” en l'elecció del Senat el que impedeix que hi pugui haver una reforma de la Constitució. O el Congrés i el Senat reconeixen aquest dèficit de legitimitat democràtica i el volen corregir o no hi ha cap possibilitat de reforma i de renovació. A més, si no es resolen el problema de la legitimitat democràtica de l'Estat i el problema territorial és molt probable que s'acabi posant en qüestió la mateixa monarquia
