Opinió

A la tres

Un dijous, al Parlament

“Som el que volem ser, però costa”

Hi ha dues frases mítiques de l'autonomisme confiat i satisfet d'aquells temps reculats, o no tan reculats, de l'oasi català que semblava que últimament giravoltaven com bumerangs per tornar-se contra aquells que les havien pronunciades. Una era la proclama feta per l'aleshores príncep Felip de Borbó, ni més ni menys que al Parlament, el 20 d'abril del 1990: “Catalunya és el que els catalans volen que sigui.” L'altra sentència és el mantra que durant anys i panys ha repetit el PSC per refregar durant els mateixos anys i panys a la minoria independentista que no hi tenien res a pelar.

Ara tots sabem que el poble de Catalunya s'ha autodeterminat en unes eleccions i ha decidit que vol un estat independent. Alerta amb el bumerang, però, que no faci la volta completa i ens haguem de menjar amb patates la declaració d'independència de dilluns, que hauria estat tot un do de pit de cigne fent el seu cant. Les tensions entre les dues forces independentistes, segons molts observadors, sigui avui dijous, sigui més endavant, o sigui avui i més endavant, ens faran anar de mal borràs. Fins aquí haurem arribat.

(Surto un moment perquè els del camamilla party i els del samarreta party us pugueu esbatussar i fotre les culpes uns als altres. Torno a entrar:)

Tinguem president la setmana dels tres dijous o aquesta mateixa, que de dijous només en té un, no ens equivoquem. El problema no és pas que l'independentisme no tingui prou força. De força, parlamentària i al carrer, n'hi ha prou. El que passa és que prou, en política catalana, no sempre significa suficient. Si en comptes de 68 escons calguessin, posem per cas, 100 diputats per prendre les grans decisions d'estat, serien, per exemple, 63 de Junts i 37 de la CUP. I si fessin falta tots 135 diputats, no fóra estrany trobar-nos tres partits indepes amb 50, 50 i 35 escons, amb enormes dificultats per pactar. Som parits així, els catalans. Un país plural. Una pluralitat que ens fa singulars, i sovint inoperants. Paciència. Ep! I, sobretot, que ningú es desanimi fins al punt de plantejar-se tornar a fer-se espanyol. Tampoc no n'hi ha per a tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia