A la tres
I es reien de nosaltres
“Ara som nosaltres, Mariano, els qui riem. I que, la ingovernabilitat, la veiem a Espanya”
Facin-se unes crispetes i agafin seient, que això promet ser espectacular. Tant dir-nos que Catalunya era ingovernable, que és un tip de riure que al cap de tres mesos de les eleccions encara no hi hagi govern, i ara resulta que el tip de riure ens el farem nosaltres. Perquè aquesta nit a Espanya n'hi ha hagut uns quants que no han dormit bé. Estan histèrics. Perquè no és que s'hagi acabat el bipartidisme, és que el panorama polític se'ls ha esmicolat i res tornarà a ser igual. I ara resulta que els ingovernables són ells, que aquí ho tenim ben encarrilat. La patacada de Rajoy és espectacular; tant, que ser la força més votada aquest cop no li servirà de res, perquè la seva crossa natural, aquesta dreta prefabricada que és Ciutadans, no ha complert les expectatives i s'ha quedat amb un pam de nas. Ha estat un bluf. No sumen ni de llarg. I la suma, si hi és, és tant a mans del PSOE i de Podem com del PP i Ciutadans. Una obvietat, si vostès volen, un cop vistos els resultats, però un tip de riure si resulta que, la clau de tot plegat, la tenen els partits minoritaris: ERC, DL, IU (quina patacada!), el PNB... tots aquells, vaja, que el PP ha maltractat tots aquests anys. Ara som nosaltres, Mariano, els qui riem. Preparin-se per passar un Nadal ben divertit. Per veure caos a Espanya i reaccions de tot tipus en les executives dels encara dos grans partits espanyols, en què alguns (potser la majoria) encara gosaran dir allò que caldria un pacte PP-PSOE per salvar Espanya del dret a decidir dels catalans. Riurem. I veient el Senat, encara més. I riurem sobretot si a Catalunya en sabem treure profit. Si sabem acabar l'any amb un acord que garanteixi president i govern abans de Reis (ha quedat clar que aquí tots plegats volien deixar passar les espanyoles), ens podrem passar el gener mirant una Espanya ingovernable de la qual haurem de reivindicar, si Podem és clau, el referèndum que ens han promès. El que els deia: sofà i crispetes. I a mirar-nos-ho des de la barrera. Nosaltres i Duran i Lleida.
