Opinió

De set en set

Carnaval

No puc afirmar que el cicle del carnaval fa uns quants anys que ha deixat d'interessar-me perquè, fins a on m'arriba la memòria, no m'ha interessat mai. De fet, tot aquest calendari de celebracions paganes que es justifiquen com a resposta a festivitats religioses, em semblen una hipocresia social. I les celebracions urbanes que es justifiquen per la tradició rural, el mateix. Òbviament, la gent deu tenir dret a divertir-se públicament i a disfressar-se, però quan aquest dret es combina amb l'obligació de poder-ho fer només durant uns dies determinats, i no el dia que vingui de gust, o cada dia, no hi veig la gràcia. Vaja, i que les coses que tenen a veure amb un dia a l'any, no m'interessen gens.

Abans que s'acabi l'espai d'aquesta breu columna, aprofito per explicar un fet que vaig viure aquesta setmana de carnaval i que sí que m'ha semblat significatiu. No en tinc cap opinió i deixo la moralitat a gust del lector, més intel·ligent que el columnista. El cas és que caminava per la vorera i, al darrere, vaig sentir un cor de nens i nenes que tornaven cap a casa després de sortir de l'escola. En perfecte català anaven cantant: “Per dijous llarder, botifarra botifarra, per dijous llarder, botifarra menjaré.” Una cantarella incessant que em va acompanyar tanta estona que, finalment, vaig afluixar el pas per deixar que la comitiva m'avancés. Darrere, acompanyant la mainada, hi anaven dues mares, musulmanes per la manera de vestir, amb el cap cobert. Eren una família que, probablement, mai no han menjat ni menjaran porc. I el cicle de carnaval, des d'aquell dia, m'ha semblat una mica més profitós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.