La inestabilitat financera

Ara que torna a preocupar, i molt, la inestabilitat financera pot ser útil recordar el que en deia Hyman Minsky. Segons Minsky, l'oferta monetària creix i es contrau quan els banquers s'adapten a les demandes dels clients: si el negocis van bé donen préstecs, però si van malament no presten. El comportament del crèdit bancari amplifica el cicle econòmic modern, un cicle financer, que pot augmentar la inestabilitat i portar a la crisi. En la fase actual del capitalisme, el “money manager capitalism” per Minsky, dominen els bancs a l'ombra i els mercats financers, poc regulats, amb enormes quantitats de fons que busquen la major rendibilitat. Alhora, les innovacions financeres fan créixer el deute privat respecte als ingressos i hi ha major dependència d'un volàtil finançament a curt termini. Predominen les “finances” sobre la “indústria”, es concentren la renda i la riquesa en les classes superiors, es redueix la regulació del govern a les institucions financeres, augmenten les ràtios de deute i les operacions de “titulització” del deute, i desapareixen les barreres al comerç i als moviments de capital internacionals. Per tant, la possibilitat d'una crisi en el sistema financer és cada cop més gran, com es va veure el 2007: “el moment o la crisi Minsky.”

Minsky interessa perquè va preveure la crisi financera mundial que venia. Alguns van advertir de la possibilitat d'una crisi a principis dels anys 2000, però Minsky ho va fer mig segle abans. Per ell, la fragilitat financera havia crescut tendencialment des de la dècada de 1960, de manera que un altre Big Crash com als anys 1930 podia tornar a produir-se. Amb tot ara, almenys als EUA, tot i la recessió i el col·lapse del sistema financer, l'existència de la Reserva Federal i del Tresor han salvat l'economia d'una gran depressió. Bàsicament s'han salvat les institucions financeres que van causar la crisi, però l'economia està molt feble, la desigualtat ha augmentat, l'atur és alt, les condicions del mercat laboral són pitjors i els bancs s'han fet més grans i perillosos que en la vigília de la crisi.

La “Teoria General” de Keynes (1936) va identificar dos defectes fonamentals del capitalisme: l'atur crònic i la desigualtat excessiva. Aquesta posa massa ingressos en mans dels rics, que prefereixen estalviar que gastar. Això deprimeix la demanda i provoca atur. Minsky n'hi va afegir un tercer: la inestabilitat és una característica normal del capitalisme modern. L'estabilitat persistent no es pot aconseguir perquè la incertesa sobre l'eficàcia de les polítiques i els canvis en el comportament dels agents econòmics i les oportunitats de negoci faran que la política d'estabilització sigui menys eficaç i fan probable la depressió i la deflació del deute: “L'estabilitat és desestabilitzadora.”