La crònica
Retorn a Anoeta
“Benvinguts a un acte il·legal d'un partit il·legal amb el portaveu il·legal”, arrencava Otegi el 2004
Quan Batasuna va convocar la militància al velòdrom d'Anoeta, el novembre del 2004, per exposar la proposta Orain herria. Orain bakea (‘Ara, el poble. Ara, la pau'), la comunitat internacional mirava a un hospital militar de París on Iàsser Arafat agonitzava després de tretze dies ingressat. Arafat va morir l'11 de novembre i les imatges del seu fèretre arribant en helicòpter des del Caire fins a l'esplanada de la Muqataa –el quarter general del rais palestí a Ramal·la– enmig del caos i el fervor populars dels palestins que volien tocar el taüt van recórrer el món. Tres dies després, Arnaldo Otegi s'enfilava al faristol d'orador a l'escenari d'Anoeta i saludava els presents amb ironia. “Benvinguts a un acte il·legal d'un partit il·legal amb un portaveu il·legal”, va proclamar davant els 15.000 assistents. Atent als símbols dels temps, Otegi es va treure de la butxaca de l'abric una kufia i va engalanar el faristol amb ella. “Avui fa trenta anys menys set dies, un home de mitjana edat vestit de verd oliva va pronunciar un discurs històric a l'ONU davant els qui el titllaven de terrorista i dels països del món. I va repetir tres vegades: «No deixeu que la branca d'olivera caigui a terra». Aquell terrorista va ser després premi Nobel i president de Palestina”, va dir Otegi aquell 14 de novembre del 2004 a Anoeta. Onze anys i mig després, Otegi va retornar, ahir, al velòdrom on va enaltir l'olivera i amb el carisma de ser un antic número, el 8719600510 que al penal de Logronyo li va adjudicar Institucions Penitenciàries.
El “viratge del transatlàntic de l'esquerra abertzale” amb rumb a l'adéu a les armes d'ETA va viure el primer cop de timó brusc aquell 14 de novembre del 2004. Conscient que se la jugava davant un sector de les bases abertzales que encara gosava disculpar tant la kale borroka, com els atemptats terroristes, com la conseqüència del conflicte basc, el líder de l'aleshores Batasuna va voler ser especialment pedagògic. “És més difícil fer la pau que fer la guerra”, va advertir. “Fer la pau significa treure el conflicte polític i armat dels carrers i portar-lo a la mesa de negociació. Fer la pau significa buscar l'aliança dels nostres adversaris i arribar, fins i tot, al final, a buscar la complicitat dels nostres enemics”, va avisar Otegi amb un vocabulari inèdit que prioritzava substantius com “aliança” i “complicitat” a l'hora d'identificar el pol oposat.
La mateixa coalició que vint anys abans, el 1994, aprovava la ponència Oldartzen (‘Escometent') per “socialitzar el sofriment”, compareixia per assajar la humilitat que Otegi ara admet que ha arribat tard i se supeditava a la voluntat del poble basc. “Batasuna s'acosta al procés sabent que no té la raó al 100% i es compromet a respectar la voluntat popular, la que sigui”, va dir Otegi. I el full de ruta era Orain herria. Orain bakea: una mesa amb tots els partits per parlar de política i una segona mesa tècnica amb l'Estat espanyol i ETA per atendre les víctimes i la situació dels presos. El cop de timó era suavitzat amb els vídeos de les encaixades de mans entre el líder del Sinn Fein, Gerry Adams, i Otegi, però el gir era el gir: ETA no seria la veu de l'esquerra abertzale, perquè la veu única seria la de Batasuna, i la de Sortu ara. L'olivera, però, encara va trontollar amb el retorn als assassinats, que van des de les dues víctimes a la T4, Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate, el 30 de desembre del 2006, fins al policia francès Jean-Serge Nérin, mort
el 16 març del 2010.
Amb el pes dels sis anys i mig de presó al rostre i a la biografia, Otegi va retornar a l'escenari de la kufia i l'olivera per presumir de la fecunditat creativa que li ha procurat la presó. “Si en divuit mesos a Martutene vam preparar l'anterior estratègia, que es vagin preparant per al que hem parit en sis anys i mig!”, va desafiar. I això sense ignorar el moment actual: “En un Estat en què s'empresonen titellaires, no vull ni pensar què
faran amb nosaltres.”
En sis anys i mig a la presó, el País Basc ha canviat tant que, ara, la primera força és un partit que no existia fins al 2014 i amb seu fundacional a Madrid: Podem. I al partit de Pablo Iglesias, que lluita per la mateixa franja electoral que Batasuna, Otegi va adreçar la càrrega de profunditat si arriba el dia que comprova que Espanya no pot ser el que ells pretenen i no respecta el dret a decidir: “Els independentistes bascos estem disposats a col·laborar en la democratització de l'Estat, però vosaltres sigueu honestos i el dia que comproveu que això és impossible, sumeu-vos als independentistes a Catalunya i a Euskal Herria en justa reciprocitat.” A més, Otegi va compartir la lectura de Castelao i la decepció federal. “Castelao era un federalista convençut, però, com ha passat a tants federalistes catalans, va arribar a la conclusió que difícilment et pots federar amb qui no vol federar-se amb tu. Com li va respondre a Calvo Sotelo, que va dir «antes roja que rota»: «Para que España sea roja, antes España tendrá que estar rota».” El repàs a l'actualitat no va oblidar José María Aznar, que ha ridiculitzat Otegi com a “fals profeta”. “Per a falsos els que van dir que l'11-M era un atemptat d'ETA”, va etzibar.
A l'Anoeta del 14 de novembre del 2004, els periodistes van ser desallotjats de pressa i de males maneres. El motiu: que ningú no veiés com uns encaputxats cloïen l'acte llançant fulls volants amb crits de “Gora ETA militarra” de fons. Era el subliminar avís –no apte per a tots els públics– que el sector més irredempt avalava el viratge. A l'Anoeta del 2016, en canvi, Sortu va haver d'instal·lar una carpa adjacent per transmetre l'acte perquè el velòdrom, onze anys i mig després, es quedava petit per a tots els qui volien escoltar l'antic pres 8719600510.
