Respecte

Fa poc menys d'una setmana va causar una certa perplexitat i també indignació el fet que, en relació amb l'atemptat a l'aeroport de Brussel·les perpetrat per Estat Islàmic, una diversitat de diaris occidentals (i no precisament tots sensacionalistes) publiquessin en portada (o si no a l'interior) una fotografia de dues dones ferides: una parla per telèfon mòbil, de manera que pot suposar que avisa que ha sobreviscut, i l'altra, amb sang a la cara i una expressió adolorida, té la roba esparracada a causa de l'explosió. Certament, la imatge pot dur a una reflexió sobre el tractament mediàtic de la violència (de l'horror) pel que fa a les seves víctimes. Potser, però, va sorprendre el fet que les víctimes són occidentals, com nosaltres, i que eren mostrades de la mateixa manera que, a vegades en circumstàncies més extremes i fins en els casos de cadàvers, apareixen als mitjans les víctimes d'atemptats, guerres
i conflictes que s'esdevenen en llocs més distants que s'han referit com del Tercer Món. Potser també hauríem de reflexionar sobre si, en el cas de les
víctimes “distants”, ens hem acostumat al mateix poc respecte que creiem que es va tenir amb les dues dones ferides a l'aeroport de Brussel·les. És allò que hi ha víctimes de primera o de segona i tercera. Com, d'altra banda, també ho pot fer pensar novament el tractament mediàtic occidental a la matança de
famílies cristianes en un parc de la ciutat de Lahore, al nord del Pakistan.
Hi ha hagut a prop d'un centenar de víctimes, moltes de les quals dones i nens, però la notícia ni tan sols han ocupat la portada de molts diaris (i, si ho ha fet, no d'una manera central) i tampoc els informatius televisius van fer-ne una atenció preferent. Aquesta és una altra mostra de poc respecte. No som Lahore? La nostra “humanitat” té una limitació geogràfica? Ho podem saber prou, que no és només una distància geogràfica.