Comunistes

Atenció: els comunistes tornen. Són aquí, barrejats entre la gent normal i assenyada, però se'ls coneix per l'olor de sofre i pels geps de les banyes i la cua, tot i que ara vénen reciclats i es diuen Unidos Podemos i les confluències. No us deixeu enganyar, els comunistes existeixen i es mouen entre nosaltres. No desvariejo. És la cançoneta que repeteixen els dirigents populars i socialistes i que convertiran en mantra durant la campanya electoral, a la qual també s'afegeix Ciudadanos, com a desqualificació de l'única alternativa democràtica progressista que es presenta, en àmbit estatal, a les properes eleccions. Sense arguments de debat, els tres grans partits conservadors pensen que cal associar els contrincants amb el comunisme, refiant-se que l'imaginari popular pot confondre el ja de per si confós elector.

Tornem a la nit obscura de la nostra història immediata, quan qui s'oposava al franquisme era comunista i/o maçó, tot i que ara se substitueix la maçoneria pel “separatisme”. O sia, els enemics de la democràcia són “comunistes i separatistes”, versió actualitzada de l'enunciat del general colpista. I cal barrar el pas a aquells que podrien adquirir poder decisiu en el futur de les Espanyes i
posar-los en qüestió, denunciant la corrupció i apuntant noves formes de fer política.

Per enèsima vegada els amos de la menjadora valoren que la desqualificació de l'adversari dóna rèdits polítics i alimenta un electorat mesell sense criteri propi. Confiem que el votant s'adoni que ser comunista o separatista tampoc no és tan dolent.