Noies a la platja

Després de setmanes de reconcentrar el cervell en la selectivitat, les joves estudiants han recordat que tenen cos i, un cop superats els exàmens, s'han presentat a la platja per fer-ne ostentació. Unes s'apleguen en una gran rotllana a la sorra, unes altres juguen a un pàdel elemental a pet d'ones –a Mataró, on se situa l'acció, d'arran d'ones n'hem dit sempre a pet d'ones– i unes altres es banyen en grup. Cap va sola. ¿I els nois que també han passat el tràngol acadèmic? A aquesta edat els nois són a mig fer, són com invertebrats, crien pèl moixí, i fan rotllanes i sotes a part. Qualsevol aproximació, que ja la voldrien, no seria ben rebuda. Les seves gràcies no fan gràcia i s'arrisquen a ser escoltats i observats amb ulls de censura. Els ulls de censura de les noies poden ser terribles i d'efectes fulminants. Una noia diu amb veu molt alta la paraula ornitorinc, i les altres la repeteixen enriolades. Què hi fan aquí els ornitorincs? És un missatge en clau que elles entenen? És el fruit de la lectura d'un àlbum de Tintín? El capità Haddock té en els ornitorincs una de les seves invectives preferides. Una altra exclama en el mateix to: “equacions de segon grau”. Em sembla que ho he entès: s'estan alliberant de les matèries que les han torturades els últims dies a còpia de tirar-les a mar. En marc, que diem també a Mataró, com diem trenc per tren. De totes maneres, em quedo amb l'ornitorinc, que és un mamífer aquàtic lleig i que en aquest ambient evoca la bella i la bèstia. Les noies se les saben totes.

Fa una estona uns altaveus han anunciat que a partir d'aquella hora comença el servei de vigilància de la Creu Roja. Ho han dit en català, castellà, anglès i francès. L'optimisme de l'Ajuntament pel turisme internacional que Mataró pugui atraure no té fi ni compte. Un noi de la Creu Roja molt ben plantat que sosté amb les mans un artefacte auxiliador vermell semblant a una agulla llançadora gegant contempla amb ulls al·lucinats un grup de noies lluents a l'aigua. Quan jo era petit un nen em va dir a col·legi: “M'agradaria que a casa teva es calés foc, perquè llavors em faria bomber i vindria a rescatar la teva germana.”

Molt a prop meu, hi ha també una rotllana, aquesta de senyores grans. El marit d'una, que es pensa que ha fet el pacte de l'eterna joventut, s'ha situat una mica lluny, com volent significar que no té res a veure amb el gineceu. Les senyores es posen dretes, i el conjunt corporal em queda en la visual de les noies. Aquells pintors aixafaguitarres i avinagrats de l'edat mitjana i el barroc haurien tret funestes conclusions sobre el pas del temps, la fatalitat de la vellesa i de la mort... Les noies d'avui a la platja no pensen ni tan sols que tenen la vida per endavant. Es conformen tenint-hi l'estiu.