Opinió

Tribuna

Populisme independentista i raó

“Construïm un espai de deliberació com no s'ha vist mai en el context europeu, amb arguments i debats, sense dogmatismes ideològics

Els independentismes, i entre ells el català, reflecteixen la por dels pobles a perdre la seva identitat davant la globalització. Més encara, com els radicalismes neofeixistes o d'esquerres, l'independentisme és una altra cara del populisme que s'estén per Europa. No són pocs els filòsofs, economistes, politòlegs, i pensadors, en general, que a Europa sostenen aquest punt de vista. Hi ha tanta gent que veu la independència com un fracàs de la raó, la llibertat i la justícia!

He de reconèixer que no estava preparat per a aquesta mena d'interpretacions que m'han deixat perplex quan he parlat amb gent culta de molts països europeus. D'entrada, certament, expressen un desconeixement sobre els detalls del cas català, començant pels calendaris. El moviment sobiranista i el seu esclat popular en forma de reivindicació pel dret a decidir (2006) és anterior a la crisi econòmica i l'augment dels suports a certs partits en el panorama europeu. Però si ho mirem amb perspectiva de macroteoria comparada (a la qual, malauradament, es recorre també quan no es coneix prou d'un cas concret) cal concloure que, d'entrada, sí que hi ha prou similituds per, des de la distància i a priori, identificar l'independentisme català amb el populisme. Vegem per què. El populisme es caracteritza per: 1) donar respostes senzilles a problemes complexos, 2) els problemes vénen sempre de fora, 3) la sortida només és en mans del poble, cal desconfiar de qualsevol altra forma de poder o de les institucions.

D'entrada, doncs, hi ha prou connexions perquè gent culta faci aquesta mena de paral·lelismes. Tot sembla encaixar: 1) volem marxar abans que reformar, 2) els nostres problemes els ubiquem a Espanya, 3) volem un referèndum fins i tot si és il·legal. Caracteritzar l'independentisme com a populisme no és, doncs, una excentricitat sense lògica, més aviat al contrari. Però, compte, això no hauria de ser motiu per asseure'ns dolguts i victimitzats (una altra vegada no ens entenen). Si se'm permet el símil més que simplificador: un dofí no és un peix, però per qui no en sap de dofins (Catalunya) o mamífers aquàtics (els independentismes) considerar-lo així probablement sigui el més normal del món (i sense mala fe). Per trencar aquest fals vincle cal ser tan clar i rotund com, d'entrada, ho és l'assenyada relació entre animal que
neda i peix.

Sobretot no juguem a la contra! Cal ser propositius i amb un missatge clar que expliqui que la independència no és una
falsa recepta perquè un estat català és perfectament viable ara i aquí; és complex però possible, i estem desenvolupant totes les eines per fer-ho. Que no busquem problemes fora, busquem solucions dins. I ho fem entre tots, coordinadament: ciutadania, societat civil organitzada, partits i institucions.

Per fer versemblants aquestes apel·lacions calen, però, algunes realitats i gestos clars. Volem fer, i no ens deixen fer a Espanya. La llei contra la pobresa energètica, la voluntat d'acollida de refugiats... van positivament en aquesta direcció. Volem fer, i decidir, i a Catalunya els nostres representants treballen per fer-ho possible. Decidir sobre tot. Des de la raó. Sense la cotilla mental d'un estatut o una constitució, que per a una immensa majoria no semblen raonables. Per començar, doncs, amb sobirania mental, que significa sentir-se adult, no cohibit, per pensar amb maduresa sobre la Catalunya que volem.

Hi ha molta reflexió ja feta en aquest sentit, de gran qualitat, especialment a escala sectorial, quan tota l'expertesa professional i el sentit comú de la gent es troben. Qüestions com un millor marc energètic, una millora de la sostenibilitat, una educació de més qualitat, un millor sistema electoral, etc. són transversals i ens permeten distingir consensos ciutadans tan amplis com el del dret a decidir. Com a societat plural, estem en condicions de mostrar pacíficament i raonable els nostres dissensos
però possiblement també consensos que les lluites partidistes a vegades no permeten visualitzar fàcilment.

És el que va fer fa 40 anys el Congrés de Cultura Catalana, previsualitzar la Catalunya que es pretenia per al futur immediat, abans fins i tot de disposar del marc estatutari. Aquesta reflexió, sens dubte, va servir de base per a un gran salt endavant. Ara estem en una situació similar. Això és el procés constituent. No identifiquem exclusivament aquest debat amb l'elaboració d'una constitució, ni tan sols amb el debat sobre les bondats de la independència. Construïm un espai de deliberació com no s'ha vist mai en el context europeu, un marc que salti les trinxeres enrocades del debat sobre la independència, que ens reuneixi com a catalans implicats amb el seu país, amb arguments i debats, sense dogmatismes ideològics. Des de la raó il·lustrada, ciutadania activa i no temorosa de pensar i de desenvolupar políticament, de la mà dels seus representants, aquests grans consensos. Res més lluny del populisme, res més fàcil d'explicar al món. Democràcia del segle XXI.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.