Ombres d'estiu
El mar, la nostra mare
“Cada reducció de la presència de la literatura, de la filosofia, en l'ensenyament és l'inici d'un desastre; cada vegada que es posa en dubte la seva ‘utilitat' és una condemna a l'empobriment de l'esperit
Llegeixo les anotacions que vaig fent sobre l'Ulisses. La primera reprodueix una exclamació invocativa: “Thálatta! Thálatta!”. No només és una invocació al mar, sinó també a la llengua, la literatura, la cultura gregues. El pou del qual va beure Joyce a glopades i no tan sols en relació amb L'odissea que batega a la novel·la com una de les seves més grans inspiracions. Un pou inexhaurible al qual li anem girant l'esquena immersos en el menyspreu de tot un llegat cultural: cada reducció de la presència de la literatura, de la filosofia, en l'ensenyament és l'inici d'un desastre; cada vegada que es posa en dubte la seva “utilitat” és una condemna a l'empobriment de l'esperit.
“Thálatta! Thálatta! És la nostra mare, gran i dolça. Vine-la a veure.” La nostra mare ho és tant el mar com la cultura grega. Però sí, parlem del mar, del fet que, malgrat tot, encara és possible sentir el mar com una mare que ens acull i que ens vivifica. Com una mare gran i dolça en la salabror. Malgrat tot. I aquest tot és gran i no precisament dolç. És un tot que, en el fons, també prové de l'utilitarisme que fa que de tot se'n vulgui treure un profit sense miraments. Un profit egoista que fa que el mar es quedi sense peixos; que algunes barques de pesca, però també altres embarcacions, arrosseguin la flora marina; que parts de les costes es converteixin en ports per intentar-ne la privatització, que pot ser vergonyosament permesa per les administracions; que s'hagin construït tantes edificacions vora mar que han destruït el paisatge; que l'experiència del mar, amb les seves platges, s'hagi reduït a una forma de consumisme.
“Thálatta! Thálatta!” Boc Mulligan invoca el mar després de fer servir el mocador de Stephen Dedalus per eixugar una navalla. Sentint-ne el regust, veu en el mocador el color verd moc, que diu haver vist també al mar: “El mar verd moc.“ L'Ulisses pot posar en relació els mocs amb el mar perquè ens fa present que som éssers encadenats a un cos segregant que s'eixampla en la visió d'alguna cosa bella i inabastable. Som els mocs al nas i els ulls que miren el mar. Voldria pensar que no ens convertirem només en mocs.