De set en set
La Catalunya minoritària
Els catalans sempre s'han d'empassar decisions contra la seva voluntat majoritària
En la campanya del referèndum d'Escòcia, un dels grans arguments del sí, per no dir el pal de paller, era que no volien estar més temps sotmesos a les decisions de Westminster –i per tant dels veïns anglesos, que per sempre més hi seran majoritaris–, que fins i tot en èpoques de govern laborista sovint xocaven amb el tarannà progressista dels escocesos. No cal anar gaire lluny, al Brexit, per comprovar-ho.
És clar que la situació a Catalunya és calcada, si no més greu per les constants intromissions en el teòric autogovern, i se'n parla poc en aquests termes. La nació castellana sempre tindrà majoria al Congrés per fer i desfer el que li vingui de gust, agradi o no als catalans, que han demostrat que tenen un pensament polític i una manera de veure el món simplement diferent. Podrien legislar contra els interessos del 100%, si els plagués, per sempre. Com ja ha passat: si fos pels catalans, mai hauríem entrat a l'OTAN, ni a la guerra de l'Iraq, ni s'hauria aprovat la llei mordassa, ni la Wert, ni hi hauria centres d'internament d'immigrants. Ni tantes i tantes altres mesures que Catalunya s'ha hagut, s'ha i s'haurà d'empassar contra la seva voluntat.
Ara dos partits minoritaris al Parlament –sumen la meitat d'escons que el govern– maniobren de nou a Madrid contra dos preceptes amb un suport esclafant en la societat catalana: la immersió lingüística i el referèndum d'independència. I ho poden fer sense immutar-se, amb la Constitució a la mà. L'actual i les que vinguin. Fins quan?
