En aquest 24 de novembre volem retre homenatge a la Carme Aldeguer, la nostra mare, muller i germana, perquè és el dia del seu aniversari. Ella no hi serà, la tindrem molt lluny de nosaltres, en una altra dimensió inexpugnable. Ens va deixar fa deu dies, després que una maleïda malaltia se la va emportar. El buit és molt gran. Antuvi, aquesta data era festa grossa: ella, el seu germà bessó, en Lluís, el seu fill Eladi i una néta, la Isona, també coincidien en la commemoració. Enguany volem que la festa sigui només per a ella. El seu record romandrà dintre de cadascun de nosaltres. Volem sentir-la a prop nostre, encara que som conscients que ja no tornarà mai més. Però poder rememorar la seva trajectòria en aquest llarg o curt viatge alleujarà el nostre desconsol. Reviurem el seu somriure davant dels entrebancs que ens amoïnen, la seva mà allargada per als qui cercaven el seu suport, la paraula amable pel contrariat... La mare, l'àvia, l'esposa, la germana, l'amiga aixoplugarà la nostra solitud. Els nostres desitjos sabem que només quedaran en això. La realitat és tota una altra... L'hem perduda. La solidaritat ha estat el seu lema. Mai ha fet diferències pel color de la pell, per l'origen o la classe social de tots aquells que s'hi han acostat. Tots han rebut l'ajut que els ha calgut. Ens sorprenia veure gent humil, desconeguda, estrangera i d'aquí, de color, plorant a la capella del tanatori. Tots havien rebut algun favor en el moment escaient... des de gent a qui havia satisfet un viatge llarg per veure la família fins a col·laboradors d'entitats de caràcter social. Va tenir un vincle molt estret amb la unitat de patologies alimentàries (UPA), com també va ser presidenta de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB). Ha deixat una gran empremta que molts portarem dintre la motxilla fins als darrers dies de la nostra existència. Des d'aquí et felicitem en el teu dia. Et plorarem, et recordarem, però el pas del temps ens tornarà la serenor de la teva memòria. T'estimem, descansa en pau.