Una hora. És el que vaig trigar ahir a rellegir la paperassa legal generada des que vaig presentar la denúncia, el juliol del 2013, per l'ocupació d'un edifici de la meva propietat darrere de l'Ajuntament de Girona.

Després de tres anys de diligències judicials, encara avui sense sentència favorable, crec que és un bon moment per reflexionar, per exemple, sobre el cost privat i públic d'aquest litigi. Hi han intervingut, fins ara, l'advocat, la procuradora, el fiscal, tres jutgesses diferents i eventuals dotacions dels Mossos d'Esquadra. Però també és un bon moment, aprofitant el debat obert arran del cas al barri de Gràcia de Barcelona, per reflexionar al voltant de les causes de la indignació massiva, en el cas que això serveixi per retrobar-nos.

Tots voldríem viure en ciutats eficients, dinàmiques, estimulants culturalment i que ajudessin a pal·liar les divisions socials. Tanmateix, avui això no és així. El model de ciutat que entre tots hem construït, amb les polítiques que democràticament hem anat escollint, ens han portat a una situació de desigualtat. Per reconduir-ho, sembla assenyat donar suport o endegar noves maneres de fer política i nous models de ciutat, que planifiquin millor l'espai públic, per exemple, amb més capacitat d'adaptació a les condicions canviants.

Amb la força d'aquests pensaments vaig decidir anar-hi a dialogar. Si més no, a veure la programació cultural, associativa i veïnal del col·lectiu que ocupa casa meva. La porta era tancada i no hi havia ningú. Hi vaig llegir una nota, penjada a la porta mateix, avisant que l'entrada a l'edifici sense el seu permís suposaria un delicte de violació de domicili. En el mateix llenguatge de la paperassa, ho justifiquen amb números que suposen lleis i exposen el càstig corresponent. Deuen tenir por que els ocupin la finca.