El dilema d'un segon referèndum a Escòcia

El govern escocès va publicar fa dues setmanes l'esborrany de projecte de llei d'un segon referèndum d'independència, i molts han interpretat que el nacionalisme escocès pitjava l'accelerador. Escòcia va votar majoritàriament a favor de romandre a la Unió Europea (62%-38%), però el Regne Unit en el seu conjunt va votar Brexit (52%-48%). Segons el programa amb què l'SNP va guanyar clarament les eleccions escoceses del maig, ara el Parlament d'Edimburg hauria de tenir el dret d'organitzar un segon referèndum. És Escòcia, doncs, a tocar d'un segon referèndum?

No ben bé. Els moviments i les declaracions del govern de Nicola Sturgeon són més aviat una mesura de pressió envers el govern conservador britànic de Theresa May per aconseguir que Escòcia obtingui un soft Brexit. És a dir, que Escòcia es quedi dins del mercat únic i de la unió duanera quan el Brexit es faci efectiu. En canvi, l'elit política a Westminster s'està decantant progressivament per un hard Brexit, sacrificant el mercat comú a canvi d'un major control de la immigració.

Nicola Sturgeon pressiona May amb l'amenaça d'un segon referèndum, però és prudent tant amb les seves decisions com amb la tria de les paraules. De fet, el govern escocès no s'ha compromès formalment a presentar la proposta d'un segon referèndum al Parlament d'Edimburg, i l'esborrany de projecte de llei no n'especifica la data. Entre 2007 i 2011 es van fer fins a tres processos similars de consulta que no es van materialitzar en un referèndum. L'SNP es mou, però no vol fer cap pas en fals.

La majoria de militants de l'SNP i una part de la direcció (Alex Salmond inclòs) voldrien accelerar els temps. Per ells, ara és el moment. Hi ha un mandat democràtic per convocar un segon referèndum i un context polític propici. La visió d'una Escòcia independent, progressista i europeista pren força. Hi ha un govern tory euroescèptic amb majoria a Westminster que flirteja amb el populisme xenòfob i que pot estar-se molts anys al poder. El Partit Laborista està profundament dividit i desdibuixat i ara mateix ningú no els veu guanyant les eleccions del 2020.

Malgrat tot això, Sturgeon i la majoria de la direcció del partit no es volen precipitar. Tenen dos motius de pes, que estan entrelligats. El primer i més important és que l'opinió pública escocesa no ha virat clarament cap a l'independentisme després del Brexit. De fet, una majoria s'oposa a un segon referèndum i hi ha símptomes de fatiga política en bona part de la població. Els escocesos són només una mica més europeistes que els anglesos, i es calcula que fins a un terç dels votants de l'SNP van votar Brexit. Sturgeon preferiria esperar i convocar un segon referèndum quan hi hagués una majoria independentista clara, però el daltabaix inesperat que suposa el Brexit els obliga a moure's. El segon motiu que porta l'SNP a ser prudent és que el projecte independentista que va dissenyar pel referèndum de 2014 ha perdut credibilitat. L'aspecte clau és l'econòmic: els costos de la construcció del nou estat es pensaven finançar amb els impostos derivats del petroli del mar del Nord, però aquests han caigut en picat i el dèficit públic escocès és avui del 10% del PIB. En aquesta conjuntura, els independentistes ho tenen més difícil per convèncer els indecisos de la viabilitat econòmica d'una Escòcia independent. L'SNP també necessita donar més i millors respostes a temes que se'ls van entravessar a la campanya del 2014, com ara quina moneda tindria una Escòcia independent.

Per tot plegat, el govern escocès serà cautelós com a mínim fins a finals de març del 2017, quan May iniciarà oficialment la negociació per sortir de la UE. Caldrà veure aleshores si Sturgeon aconsegueix un bon acord per a Escòcia, que li permetria posposar un segon referèndum. En fi, el repte de Sturgeon és defensar els interessos europeus d'Escòcia controlant bé els temps de la convocatòria d'un segon referèndum.