El socialisme perd la ‘O' del PSOE

El PSOE fou una esperança per a la recuperació de la democràcia a Espanya i dels drets i llibertats dels pobles no castellans, fins que es va destapar un nou caciquisme de partit en lloc de promoure el federalisme. D'altra banda, van disparar-se les accions violentes d'estat antiterroristes com a resposta a la violència d'ETA i l'ambició desmesurada d'alguns dirigents àmpliament tolerada. No van destacar les legislatures socialistes per dur a terme una aferrissada defensa de la classe obrera i la renovació de les relacions socials amb un esperit més comunitari.

El PSOE, convertint els sindicats en entitats subvencionades, va permetre que els treballadors no tinguessin cap influència en la producció. Els assalariats sotmesos a la legislació laboral del PP viuen ara dòcils i sense estabilitat ni seguretat laboral i amb l'augment de les diferències entre pobres i rics. S'accepta com a natural la decisió de les entitats financeres de recuperar beneficis reduint el nombre de treballadors ara que ja no reben injeccions de diners del rescat bancari.

Avui el socialisme ja no és cosa dels treballadors, de les classes assalariades, ni té res de moderador del capitalisme. El moviment al qual es van incorporar les classes mitjanes amb la renúncia del PSOE al marxisme, el republicanisme i molts valors socialistes s'ha envellit quan el jovent se'ls ha allunyat i les classes mitjanes estan cada dia més empobrides i properes al llindar de la misèria. També ha perdut el socialisme espanyol, tocat pel reformisme neoconservador i el fet de no voler deixar les cadires del poder, la seva capacitat de protesta contra la crisi i els seus responsables a Espanya.

El socialisme no ha treballat suficientment –tal com recomanava als socialdemòcrates europeus la Internacional Socialista– per alliberar els treballadors del jou empresarial i de les oligarquies financeres que controlen els mitjans de producció de manera abusiva. No han defensat la igualtat i la llibertat efectiva d'oportunitats perquè la ciutadania pugui progressar, i han romàs passius davant el neocapitalisme destructor de la igualtat d'oportunitats.

Han deixat aquests socialistes, a l'inici desclassats de la burgesia i amb el temps esdevinguts senyorets neoconservadors allunyats de les demandes de la classe obrera, per a altres temps la defensa de la justícia social i han negligit la defensa dels drets humans en tots els aspectes a l'hora de governar i a l'hora de estar a l'oposició. Menys encara s'han preocupat, quan han governat, de buscar noves formulacions per a la democràcia espanyola i la culturalització política de la societat per poder fer desaparèixer els vicis i defectes heretats del règim franquista.

No han marcat ni a l'oposició les divergències polítiques amb el neoconservadorisme que els envolta i els centenars de casos de corrupció en què s'han vist implicats càrrecs polítics del PSOE, com també del PSC, competint estadísticament amb els descoberts del PP.

El socialisme espanyol ha oblidat que la llibertat individual i els drets bàsics en la societat, com diu la Declaració de principis de la Internacional Socialista feta a Estocolm l'any 1989, són les condicions prèvies a la dignitat humana per a tots. Els socialistes vinculats al PSOE han oblidat a més que Catalunya té un dret imprescriptible al reconeixement efectiu de la seva identitat i dels drets nacionals que li pertoquen en tots els àmbits, segons feien constar en la revisió dels estatuts del PSC de 1996.

El gran repte perdut pel socialisme a Espanya és la configuració del segle XXI, afirmació que vol dir que l'aprofundiment de la democràcia a escala mundial és necessari, a més de refundar l'Europa dels pobles creant un nou ordre democràtic. També manca impulsar els drets humans d'acord amb els principis de la carta fundacional de les Nacions Unides, exigint dels interessos privats i públics les seves responsabilitats socials i ecològiques, havent experimentat que ni la propietat privada ni la pública garanteixen l'eficiència econòmica i la justícia social. El socialisme espanyol també ha deixat d'impulsar reformes als municipis i les comunitats autònomes per superar la crisi institucional i la manca de mitjans i serveis. Un altre objectiu ha de ser reorganitzar les administracions públiques i despolititzar la societat lloant o cruixint persones en funció de la seva adhesió o desafecció política. La democràcia exclou els hàbits tribals i la cultura de la violència i el pelotazo a què estem tan acostumats des dels temps del primer govern de Felipe González després del cop d'estat de 1981.