El botó nuclear ve de Bonn

Si una persona tímida, de sobte, es trobés atrapada en un ascensor avariat amb un constitucionalista i no sabés com trencar el gel, pocs assumptes serien tan eficaços com l'article 155 de la Constitució a l'hora de desfermar un torrent verbal sense l'obligació de tornar a obrir la boca. A punt de complir 39 anys de vida, l'article que ara contempla aplicar el govern de Mariano Rajoy per impedir la celebració del referèndum a Catalunya continua despertant encesos debats perquè és font de múltiples paradoxes: obre la porta a suspendre l'autogovern sense parlar en cap moment de suspensió ni d'autonomia, i va ser redactat pels set pares de la Constitució per no ser aplicat mai.

La Constitució espanyola del 1978 és l'imperi de l'eufemisme, des de l'atribució del rei d'“arbitrar i moderar” fins a l'invent del terme nacionalitat (“nació i nacionalitat és el mateix”, adduïa Manuel Fraga, d'Alianza Popular, per oposar-s'hi el 1978), i l'article 155 no n'és una excepció. “Si una comunitat autònoma no complís les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actués de forma que atempti greument contra l'interès general...”, arrenca el redactat. En aquest supòsit i prèvia exigència de tenir l'aval del Senat per majoria absoluta (actualment el PP per si sol la garanteix), La Moncloa ja pot desplegar un catàleg que aquests dies concreta en el precinte dels col·legis, la usurpació de la cartera d'Ensenyament o l'assumpció dels Mossos d'Esquadra. El catàleg de la intervenció, però, espanta més que la seva portada. “...Podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la al compliment forçós de les esmentades obligacions o per a la protecció de l'esmentat interès general”, resa la continuació del 155. I encara és més refinat l'eufemisme final, en què la suspensió de l'autogovern és presentada com la possibilitat que el govern espanyol “podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”. És a dir: evita dir que les ordres serien imposades als funcionaris. Tal com exposa Enrique Arnaldo, exvocal del CGPJ i catedràtic de dret constitucional i advocat, es tracta del més semblant metafòricament a un botó nuclear, el valor del qual és la seva existència per si sola i no la seva aplicació efectiva. “L'article 155, com els preceptes de l'estat d'excepció i de setge, estan pensats per no ser aplicats. Més pensats com a caràcter dissuasiu que per ser aplicats”, diu Arnaldo.

El fet de ser tan inconcret dona peu a alguns constitucionalistes a pensar que l'article està pendent de ser desenvolupat, un supòsit que el catedràtic de dret constitucional de la UB Xavier Arbós no comparteix “perquè l'article 155 s'esgota en ell mateix”. El redactat, a més, no és de manufactura espanyola, sinó un calc gairebé literal de l'article 37 de la llei fonamental de Bonn del 1949, com ja ha admès un dels pares vius, José Pedro Pérez-Llorca.

L'únic ministre de Justícia que ha gosat desenfundar el 155 i acariciar les seves prestacions és Rafael Catalá, que ahir no va ocultar que és un dels instruments que té a mà contra el referèndum. “L'article 155 està a la Constitució i és una opció”, va advertir Catalá sobre aquell homenatge a Bonn que els pares de la Constitució van idear precisament per no ser aplicat.