Tarradellas, de molt a prop

Qui va ser conseller primer en el govern de Companys durant la Guerra Civil i president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, va tornar a Catalunya el 1977. El seu retorn, rebut amb una gentada al carrer (més d'un milió de persones), va significar la restauració de la Generalitat –abans de la Constitució–, el compromís per elaborar l'Estatut i la formació d'un govern d'unitat, que va durar trenta mesos. En aquell període, Tarradellas es va fer acompanyar per una secretaria personal de plena confiança: Jordi Vila-Abadal, Isabel Bonet, Isabel Estrany i Montserrat Catalan (que després serà la directora de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet). Són quatre persones que el van conèixer de molt a prop i que ara, quaranta anys després, reunim per primera vegada perquè parlin d'una figura que, d'ençà de la Transició, ha estat estireganyada per totes bandes.

On eren cadascun d'ells el 23 d'octubre del 1977, el dia de l'arribada de Tarradellas a Barcelona? “Jo era rebent-lo, a l'aeroport, al peu de l'avió”, comenta Bonet, neboda del poeta Salvador Espriu, que va conèixer Tarradellas per via familiar, quan era ben petita. Ja havia estat secretària seva a França, mesos enrere. Aquell va ser un dia d'una “emoció fortíssima”. “Antònia Macià no parava de plorar, gairebé no podia parlar; el president s'ho creia, que tornaria, però ella no ho havia cregut mai.” D'allà, Bonet va córrer fins al Palau de la Generalitat. A la Casa dels Canonges hi havia Vila-Abadal, que hi havia acudit dos dies abans per posar a punt les estances que ocuparien el president i la seva dona. Aquest exmonjo de Montserrat, després exiliat a França, havia estat en contacte amb Tarradellas als anys seixanta, i l'havia vist sovint a Saint-Martin-le-Beau, el poble de la regió del Centre-Vall del Loira on vivia. Vila-Abadal el va ajudar a “carregar les camionetes” amb les seves pertinences, que van emprendre el retorn cap a Catalunya flanquejades pels Mossos d'Esquadra. Entre els objectes que duia, hi havia l'urna amb el cor de Macià, que Tarradellas havia guardat tots aquells anys i que després es va restituir a la seva tomba. Sembla una llegenda, però no ho és.

El 23 d'octubre del 1977, Catalan era a casa, donant el pit a la seva filla. “La meva família sí que va anar a la plaça Sant Jaume”, on Tarradellas va pronunciar el seu cèlebre “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. Estrany, que és de Sant Just Desvern, va veure l'arribada per “televisió”. Les dues es van afegir a la secretaria personal del president acabat d'arribar. Eren les més joves. Catalan havia acabat de passar una prova interna de la Diputació, i Estrany era funcionària d'aquest ens des del 1956.

“Recordo el primer que ens va dir la Isabel [Bonet]: que allà dins no manava ningú, que tots érem responsables de la feina”, rememora Catalan, entre les rialles còmplices de la resta. A l'hora de descabdellar els records, crida l'atenció la pulcritud i el respecte amb què els quatre s'expliquen i s'escolten. Les primeres decisions que l'equip va haver d'acatar afectaven la vestimenta: les dones, amb faldilla; els homes, amb corbata. “S'ha de pensar que era de dos segles enrere, era nascut al segle XIX”, assenyala Bonet. El control de les visites més de caire personal i la taquigrafia de cartes són les tasques primordials que van assumir.

L'adaptació del matrimoni Tarradellas-Macià a la Casa dels Canonges no va ser fàcil. “La primera nit es van haver de posar una cadira darrere la porta perquè no tancava bé”, explica Catalan. “Tot l'aspecte de la casa era horrorós; el lavabo era ple de miralls –que tenien fastiguejada la senyora Macià–. La cambra de les minyones encara era la més normal”, explica Vila-Abadal, que després va ser un prestigiós metge psiquiatre i un dels fundadors de l'Associació d'Ajuda al Toxicòman. Durant el franquisme, la Casa dels Canonges s'havia utilitzat com a residència per a convidats forans del règim. “Jo vaig acompanyar la primera dona de Hussein de Jordània a comprar per Barcelona”, explica, divertida, Estrany. Segons Bonet, “a l'Antònia li va costar molt acostumar-s'hi; ella cuinava i de cop es va trobar que aquí li ho feien tot i que no podia dir què volia”. Després d'haver fet vida al camp, durant dècades, sentia el contrast d'estar tancada en un palau, al mig de la ciutat.

El xup-xup de l'època portava algunes estampes habituals: “Es rebien moltes amenaces de bomba, i sempre hi havia manifestacions a la plaça Sant Jaume.” Aquell govern d'unitat liderat per Tarradellas va començar a treballar a marxes forçades. Una de les grans fites va ser començar a desplegar l'ensenyament en català. “Potser va ser un govern més de façana que de realitats”, insinua Vila-Abadal, per bé que li reconeix l'aposta lingüística. Altres secretàries posen en relleu els primers passos fets en algunes matèries, a través d'unes primeres transferències en agricultura, sanitat i turisme.

Les reunions del Consell de Govern eren al Palau. Les visites personals i, per tant, les supervisades per ells, a la Casa dels Canonges. “De seguida veies qui li queia bé i qui no, a qui feia esperar i a qui no”, observa Bonet. Una radiografia ràpida seria aquesta: els socialistes “li van caure més bé cap al final”, amb Jordi Pujol no es va entendre mai i amb el PSUC va tenir “moltes tensions”. Tot i això, “amb en Guti es respectaven”. I, de fet, li va permetre assistir a les reunions de govern amb jersei de coll alt i sense corbata. “Era un moment d'esperança i semblava que es podrien fer moltes més coses de les que després es van poder fer”, resumeix Bonet.

Malgrat haver estat fora de Catalunya gairebé 40 anys, Tarradellas estava molt al corrent de tot. Tot i així, quan va tornar i va poder veure el país de prop, va quedar “impressionat”. Pel que li havien explicat i pel país que havia deixat el 1939, va trobar que estava “millor del que pensava”, amb més benestar i més desenvolupat econòmicament. “El convidaven a tot arreu i a tot arreu era aclamat”.

Presentat, tot sovint, com un home sorrut, sobta el retrat d'home proper que coincideixen a fer-ne els quatre secretaris. “La qualitat humana” és el que més en destaquen. “Era un seductor, tenia molt de sentit de l'humor, tinc un molt bon record d'aquesta època, vaig tenir molta sort de viure-la”, proclama Estrany. Assegura que “es ficava tothom a la butxaca”. Per exemple, recorda una vegada que van anar a Segòvia i “la gent l'aplaudia pel carrer”; “ell no parlava gaire bé el castellà –tantes dècades fora, parlava millor francès que castellà–, però l'acollida que li feien era molt bona”. “Tenia un tracte educadíssim i una capacitat de treball desbordant; de vegades et trucava un dissabte per si hi podies anar perquè tenia unes cartes per fer”, recalca Catalan, mentre que Vila-Abadal subratlla: “Era molt amic amb els seus amics, molt cordial i afable; es preocupava per la gent, va ser un molt bon amic per a mi.”

Quina descripció fan del seu tarannà autoritari i recte? Vila-Abadal: “Era una mica un dèspota il·lustrat, deia que la política es feia a les cancelleries; tenia un punt autoritari, tenia unes quantes idees clares i inamovibles.” Bonet: “Tenia una admiració pel model francès, era molt gaullista, el president sap què s'ha de fer; també tenia la sensació que aquí tot estava per fer.” Per això, de seguida va posar en marxa l'Escola d'Administració Pública, que havia existit durant la Generalitat republicana i, abans, amb la Mancomunitat de Prat de la Riba. “Si ell deia que allò era blanc, ja podies dir una altra cosa; va acabar fent dimitir persones del govern per declaracions que havien fet a la premsa, quan havien quedat que d'aquella reunió ningú no en parlaria a fora”, assenyala Catalan.

Ni el retorn de Tarradellas, ni el restabliment de la Generalitat ni aquell primer govern d'unitat van ser bufar i fer ampolles. “Li va tocar un paper molt difícil; que tot allò s'acabés aconseguint va ser un miracle, va ser un joc de boixets que va sortir bé”, remarca Bonet. Amb les primeres eleccions autonòmiques i amb Pujol de president, Tarradellas passa a un segon pla. “Ja havia fet el paper que li tocava. Va restablir la institució i va ser l'únic fenomen de trencament de debò durant la Transició; una altra cosa va ser el cafè per a tothom, que ell va criticar.” Per Vila-Abadal, segurament, “va ser un home que va deixar més bona impressió més enllà de l'Ebre que aquí, per la seva manera de fer conservadora”. Estrany troba que, un cop mort, van passar anys “com si no hagués existit”. Les tres secretàries ho van seguir sent fins al 1988, quan va morir. Aquest any la Generalitat commemora el quarantè aniversari del seu retorn, amb un programa d'actes que ha comissariat Catalan.