“Allà on hi ha ocupació i repressió, cal resistència”

Els nostres enemics, després d'expulsar-nos del nostre propi país, sempre intenten que no puguem explicar la nostra situació al món. Ara la comunitat internacional és conscient del conflicte i del que està passant. Per aquesta raó estan espantats; temen que hi hagi un canvi en l'opinió. Fa desenes d'anys, es va crear la mentida, la gran mentida, que Palestina era el lloc on Déu els va prometre una terra per construir el seu estat, tot i els palestins. I és per això que ara s'enfronten a la gent que dona suport als palestins. Tampoc els agrada veure'ns ni sentir-nos.

Jo només tenia quatre anys quan va passar tot allò; recordo poques coses, però sí que sé que hi havia enfrontaments... La mare no ens deixava sortir de casa i estava espantada. Grups com Haganà [paramilitars jueus], creat el 1920, estaven cometent massacres en diverses parts del país. La més coneguda va ser la de Deir Yassin, un poble prop de Jerusalem, on van atacar famílies, van matar les dones –fins i tot les que estaven embarassades– i van portar els nadons ja morts als seus marits, i després també els van matar. Això va ser el 1948, i ho van escampar; van explicar que estaven cometent aquestes massacres. La gent es va espantar; la meva mare, també. Tenia vuit fills, érem sis nenes. Tenia por que ens matessin i ens violessin. I vam deixar Palestina; vam anar al sud del Líban, a Tyr, la ciutat d'on provenien els meus pares. Anys abans, el meu pare havia trobat feina a Haifa i llavors es van casar i s'hi van instal·lar.

Després del 1948, a Beirut es va formar una organització, anomenada Moviment Nacionalista Àrab integrada per metges i estudiants, que volia lluitar per l'alliberament de Palestina. El meu germà gran formava part del grup; els germans grans sempre tenen molta autoritat en la família i m'hi vaig afegir. Perquè lluitava per l'alliberament del nostre país i pel retorn dels refugiats, que és el nostre somni. Vaig créixer en un ambient de sentiment nacionalista, per la nació àrab. Les nostres ambicions i expectatives eren molt grans.

On hi ha ocupació, on hi ha repressió, hi ha d'haver resistència; i això és natural. Quan el nostre país va ser ocupat, en vam ser expulsats per la força; som refugiats des de llavors. És el nostre deure i el nostre dret lluitar per Palestina. L'única cosa que hem aconseguit és el reconeixement internacional de la identitat palestina.

Aquests acords no parlen dels temes essencials: Israel està ocupant el nostre territori. Els refugiats han de poder tornar a casa. Tampoc es va parlar dels refugiats. Tampoc es va parlar de la terra. No es va parlar dels assentaments, ni de Jerusalem... De què van parlar? Què van signar? Van signar uns principis en què s'assegura la seguretat d'Israel.

Hi ha una nova intifada, la dels presoners que estan en vaga de fam a les presons israelianes, amb llargues condemnes. És un missatge clar als líders palestins: demanem unitat a Al- Fatah i a Hamas per anar units, perquè s'ha de fer front als israelians. Aquest govern [l'israelià] està implantant una política d'apartheid, s'està demanant als soldats que disparin contra qualsevol sospitós. Fa un temps, una noia palestina de 16 anys va morir perquè era sospitosa de portar un ganivet. I l'apartheid és un crim de guerra. La comunitat internacional ha d'aïllar Israel, que no està rebent cap càstig per aquests crims. És hora que la comunitat internacional faci alguna cosa.

Aquesta va ser una proposta de Bush, de l'administració nord-americana. Dos estats per dos pobles. Ja hi ha un estat, Israel. Demanem, com a palestins, el dret de retornar, demanem el dret d'autodeterminació i demanem construir el nostre propi estat independent. I això és diferent de la solució dels dos estats, perquè implica reconèixer Israel, que té el dret de ser a la nostra terra. Si Israel acceptés el retorn de refugiats a les seves terres, d'acord amb les resolucions de dret internacional, aquí hi hauria el principi de la solució. A sis milions de palestins no els està permès tornar. Quan parlem de poder retornar, ens referim a la zona ocupada des del 1948. Jo soc de Haifa i vull tornar a Haifa, no a un altre lloc. Jerusalem és una ciutat ocupada. Demanem una conferència internacional organitzada per les Nacions Unides, no pels Estats Units, per trobar les eines per aplicar aquestes resolucions. La comunitat internacional ha donat suport a l'ocupació; els donem l'oportunitat d'esmenar aquest error històric amb nosaltres.

Primerament, la siriana no és una guerra civil. És una guerra contra Síria per posar fi a aquest país, com ja es va posar fi a l'Iraq al seu moment. L'interès dels Estats Units és posar fi a aquests països. A l'Iraq, a Síria, a Egipte...

Ben segur que sí. Vaig agafar les armes i vaig ser coneguda per les meves accions. Ara no tinc la possibilitat de fer-ho, no perquè no vulgui, sinó perquè no visc al país. Però, si hi hagués una revolta, en un lloc on fes falta, tornaria a agafar les armes. Sense cap mena de dubte. És cert, però, que ara tenim moltes eines per parlar amb la gent, a tot arreu. Això és una altra arma. Per mobilitzar la gent. I estaré en la lluita fins que puguem tornar a la nostra terra.